migració

Després d'una gran aturada he decidit de tornar a publicar a la xarxa. A partir d'ara, ho faré des d'un nou blog: Basilecte
Espero que us agradi,
Gràcies.

Guitarra espanyola? Catalana!

Sense ànim de bilbenyejar, és cert que corre una mena, per dir-ne d’alguna manera, de llegenda urbana entre certs sectors de la societat catalana que diu que la guitarra espanyola és en realitat un invent català, com el cacaolat o la ratafia, doncs bé, tafanejant el Diccionari Etimològic d’en Coromines hi he trobat aquesta perla a l’article que parla de la paraula guitarra en si mateixa:

A Itàlia , en el S. XV, es tenia aquest instrument com una invenció catalana […] ghiterra, ab aliis ghiterna vocatur --- Ghiterrae autem usus, propter tenuem ejus sonum, rarissimus est, Ad eamque multo saepius catalanas mulieres carmina quaedam amatoria audivi concinere, quam viros quicpiam eam personare>: seria, doncs, més aviat instrument usat per les dones catalanes, per a cançons d’amor, que no pels homes, segons De inventione et usu musicae, de Johannis Tinctoris, músic del rei de Nàpols, 1445-1511 (cita d’H. Anglès, La Mús. En la Corte de los Reyes Católicos, 24).

Ja sé que amb això no n’hi ha prou per reclamar l’abolició del terme guitarra espanyola de l’imaginari col·lectiu, però si més no aporta una mica de seriositat a la llegenda.

Dubte resolt

Fa un dies (masses) plantejava l'enigma de l'origen de la paraula atzagaia. Doncs bé, després d'exàmens i gràcies a la inestimable aportació d'en Robert, ja tenim la clau de la qüestió.
A Estudi de llengua i literatures catalanes de Germà Colón ens aclareix el dubte: ≪Del berber zagâya, s'introdueix a través de l'àrab magribí i hispànic en el català i altres llengües europees, per la qual cosa es considera un arabisme.≫ I per si encara dubtem, Antoni I. Alomar ens explica el mateix fet des del punt de vista sociolingüístic: ≪Posteriorment, els almoràvits i els almohades, que conqueriren les Balears, varen ser també pobles procedents de l'interior del Sàhara, islamitzats de fresc. Aquestes berbers i els anteriors es varen arabitzar aviat a les Balears (en queden paraules com genet i atzagaia, a més dels topònims, Marratxí, Ràpita, Manacor, Mancor, etc) i a la península Ibèrica perquè l'àrab era la llengua de la religió victoriosa que els distingia de la població autòctona dominada.≫
Així doncs, el problema era que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana diu que atzagaia prové de la paraula az-zagâya, i és així, però aquesta no és una paraula berber com diu, sinó que és la transformació de la paraula berber original zagâya a l'àrab hispànic (vulgar). Hauria de dir, doncs, que prové de l'àrab vulgar, que és el que diu amb la paraula genet, que és el mateix cas.

Dubte etimològic

Ja he parlat alguna vegada de la paraula atzagaia, em penso.
Vaig voler que aquesta paraula donés nom al blog perquè em cridava l'atenció que fos una de les poques paraules d'origen amazigh amazic que té el català. Ara però, veig que segurament no és així. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana prové

[s. XIII; del berber az-zagâya, íd.]

Com que no tinc cap mena de coneixement d'àrab o amazic (malanomenat berber) m'ho vaig creure. Buscant una mica però, he començat a sospitar.
Resulta que totes les paraules començades per atz- d'origen no romànic que surten al diccionari provenen, segons aquest, de l'àrab (vulgar o magrebí).
Per exemple, de la paraula atzerola i els derivats atzeroler i atzerolera l'origen sembla ser àrab:

[1653; de l'àr. az-za´rûra, íd.]

També passa amb d'altres paraules, com atzar, atzeituní, atzembla o atzucac. Totes les paraules comencen per az-z en l'adaptació del mot orginari a l'alfabet llatí. És curiós, tenint en compte que l'amazic i l'àrab formen part de famílies lingüístiques diferents i que s'assemblen tant com el català i el polonès, que mots tan semblants provinguin de llengües diferents.
Recorrent al Diccionari Etimològic d'en Coromines, amo i senyor de l'etimologia catalana, no trobem res de nou, sembla ser que és la font d'inspiració del Gran Diccionari.
És simplement casualitat, i són correctes aquests orígens? És un error i en realitat atzagaia prové de l'àrab? És que totes vénen de l'amazic?

Mutilació lingüística

Aquest migdia, tornant de l’institut, tot creuant-me amb un parell de nois que hi pujaven, no he pogut evitar de sentir una frase de la conversa que mantenien...

... al fin i al cap no importa, v(e)ritat?...

Mentres Mentre discutia amb mi mateix si la frase escoltada sentida era en català o castellà m’ha vingut al cap un exercici lingüístic que vaig fer a l’estiu.
Tracta de quatre frases redactades primer en català, después després en occità aranès i per últim en català col·loquial amb les interferències habituals (aseptades acceptades o no) del castellà. La idea era il·lustrar, prenent l’occità com a referència, com el castellà va deformant la nostra llengua, allunyant-la de les arrels (i del parentiu occità):

Català genuí:
He de partir. Que sàpigues que m’ha decebut que no m’hagis convidat pas a beure de la darrera ampolla. La següent vegada no et daré pas el meu suport. Me’n vaig a cercar un habitatge de dues cambres.

Occità aranès:
È de partir. Que sàpies que m’a decebut que non m’ages convidat pas a béuer dera darrèra botelha. Eth següent viatge non te darè pas eth mèn supòrt. Me’n vau a cercar en un abitatge de dues crambes.

Català amb interferències:
Tinc que marxar. Que sàpigues que m’ha decepcionat que no m’hagis invitat a beure de l’última botella. La pròxima vegada no te donaré el meu apoio. Me’n vaig a buscar una vivenda de dos habitacions.

Sí, sí, asepto accepto que el text(e) és un pèl subrrealista, però m’ho havia de fer venir bé…
En fi, el que ara em pregunto és, tant poc amor propi tenim, que som capaços de mutilar la nostra llengua d’aquesta manera?
Ara més que mai, ens fan falta les paraules d’en Cesk Freixas

Néixer en una terra que em pertany, i sentir l’orgull d’una llengua, que après a estimar…

Tal faràs, tal trobaràs

Atenció, Zapatero ha promès que d’aquí deu anys cada jove que acabi l’ESO parlarà perfectament anglès. Ho recull un article que ha sortit avui mateix a El País que es titula A más lenguas, menos español. Segons l’autor, sembla ser que la diversitat lingüística a la Unió Europea afavoreix l’augment de les llengües fortes (anglès, francès, i alemany) i perjudica la resta de llengües de la Unió, que es veuen arraconades.

L’autor fa referència a una suposada voluntat de la Unió a preservar la resta de llengües i en concret parla d’un documento de inetelectuales, citant un tal Maalouf que afirma que “La diversitat lingüística constitueix el fonament mateix de la idea d’Europa”.

Mentre llegia, pensava, i el català què? Per què no en diu res aquest article? Qui es preocupa de l’aragonès, l’asturià, l’occità, el piemontès, el bretó, l’arpità, el sard, el basc...? Una de les frases destacades de l’article fa així Las lenguas no son el euro, mueven muchos más sentimientos. Felicitats noi! Has descobert la sopa d’all...

Tant amb el títol com amb l'artcile en si, s'hi pot endevinar un cert regust agre de no només aquest autor, sinó tots els inetel·lectuals de la llengua castellana, que veuen com la glòria de la llengua de l'imperi és constantment relativitzada a Europa. Amb tot, una connexió neuronal perversa em fa venir al cap allò de “tal faràs, tal trobaràs”.

Dolarcràcia Lingüística

L'altre dia, tot esperant el tren a l'estació de Granollers, vaig veure al fons de l'andana un noi dret parlant amb entusiasme i una gran gesticulació a un altre que seia en un d'aquest bancs vermells tan incòmodes de Renfe. El noi que seia, se li veia d'una hora lluny que era estranger (guiri), en canvi el noi que parlava tenia aspecte de ser d'aquí. Vaig pensar que segurament devien ser una parella d'intercanvi d'algun institut o una cosa per l'estil. Per curiositat lingüística m'hi vaig apropar tan dissimuladament com vaig poder. Efectivament, el noi suposadament autòcton parlava en anglès, mentre l'altre se'l mirava atònit. Parlava a batzegades, amb una pronunciació gairebé literal i acompanyant l'explicació amb tot de moviments de braç ràpids i descontrolats que recordaven una llengua de signes improvisada. L'escena em va recordar quan vaig fer l'intercanvi amb Alemanya, i és que no em comunicava pas amb gaire més elegància que la parella de l'andana.

El cas és que contemplant-los, vaig decidir fer una mica de matemàtiques. Per l'aspecte, suposem que el noi aborigen té la meva edat o un any menys, això és setze o disset anys. Suposem també, que comencés a estudiar anglès a 4t de primària com a molt tard. Això fa entre vuit i nou anys d'estudi de la llengua anglesa. La dada és alarmant. Vuit anys estudiant una llengua dues o tres hores la setmana per acabar parlant-la així?

Podem pensar que l'individu en concret és un negat, però aviam, siguem realistes, quants de nosaltres no hem sentit impotència alguna vegada per haver d'explicar en anglès una cosa i no ser-ne capaços, malgrat els anys que fa que l'estudiem?

La conclusió fàcil és pensar que el nostre sistema educatiu és lingüísticament desastrós i que cal una millora substancial en l'estudi de llengües estrangeres, que segons sembla és el que pensa el conseller d'educació quan parla de construir un país trilingüe.

Ara bé, com tot en aquest món, el tema de l'anglès té un rerefons que sovint ignorem.

Un estudi avalat per l'Estat Francès del professor François Grin, de la Universitat de Ginebra posa de manifest un seguit de dades força interessants. Segons diu, gràcies a l'hegemonia de l'anglès com a llengua internacional de facto, els EUA, per exemple, estalvien cada any 16.000 milions de dòlars en inversió per l'aprenentatge de llengües estrangeres a les escoles, una xifra que suposa entre la meitat una tercera part del pressupost d'aquest estat en recerca i formació, base del desenvolupament científic, tecnològic i militar del país. També segons el mateix estudi, Gran Bretanya obté cada any, gràcies al predomini de l'anglès, entre 17.000 i 18.000 milions d'euros, xifra que suposa l'1% del seu PIB.

És a dir, que mentre nosaltres destinem tota mena de recursos i fins i tot posem en perill la llengua vehicular dels nostres centres per dominar una llengua que mai parlarem tan bé com els que la tenen com a llengua materna, els països anglòfons s'enriqueixen amb els nostres diners.

Així doncs, no deu ser que el problema no és com ensenyem anglès, sinó el fet en si d'ensenyar-lo com a llengua de comunicació internacional?

Apadrina una paraula!

Nap-buf, picaresca, gatzara, àzig, forrellat, ravatxol, albirar, atzucac... la llista podria ser infinita. Hi ha un munt de paraules que mica en mica s’han anat deixant de banda i que actualment resten pràcticament en desús. Aquestes paraules orfes necessiten d’algú que les cuidi, doncs si no aviat moriran en l’oblit.
Per salvar-les, proposo que cadascú de nosaltres n’apadrini almenys una, és a dir, que triar-ne una i proposar-se d’usar-la en tots els àmbits, com si es tractés d’una paraula normal: a la feina, amb els amics, al bar, al gimnàs, a l’institut... Això sí, tenint sempre apunt una bona definició per si algú te la demana. També cal que et preocupis de mirar, si és que és possible i pel bé de la paraula, la seva etimologia, és a dir, mirar d’esbrinar qui són els seus pares biològics per si mai, de gran, decideix que els vol conèixer.
No deixis mai de propugnar als quatre vents que has apadrinat la teva paraula, els actes de caritat sempre són molt ben vistos, et pot ajudar a guanyar-te fama de bon jan. Tampoc no dubtis de la utilitat de l’acte, doncs l’apadrinament és sempre un bon tema de conversa, sobretot en aquestes situacions incòmodes (com en un ascensor, per exemple) en què no saps gaire què dir, sempre pots deixar anar: Quina paraula ha apadrinat, vostè?
Per si encara no n’estàs del tot convençut, explicaré la meva experiència en l’adopció.
Les paraules que vaig triar van ser atzagaia i la seva germaneta petita atzagaiada, com segurament els lectors més aguts ja us devíeu imaginar.
Atzagaia vol dir ‘llança de git curta i de poc pes’ segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana i la seva germaneta, segons aquest mateix vol dir ‘cop d’atzagaia’ o ‘acció irreflexiva, inconsiderada’. La paraula passà a la llengua catalana cap al segle XIII i vingué de l’amazigh (segons algunes etimologies, encara que està per demostrar, una dia parlaré del tema). La primera vegada que tenim constància de la seva germana (atzagaiada) és del 1839.
La sonoritat i elegància d’aquestes paraules és innegable, així com el seu ús encara pot ser freqüent, sobretot el de atzagaiada, ja que les accions irreflexives o inconsiderades sembla ser que no estan pas desapareixent
En fi, ja saps quina paraula vols apadrinar?

I ja que parlem de paraules, una prova auditiva: Algú és capaç d’entendre el que diu aquest personatge entre els segons 00:46 i 00:51?

Per què balla en Joan Petit?

Tots recordem de quan érem petits la famosa cançó popular infantil d’en Joan Petit, que ens feien cantar per aprendre parts del cos i, alhora, per mirar de fer-nos entrenar la memòria.
Les cançons infantils, com tot en aquest món, tenen un origen, i el d’aquesta cançó en concret és especialment curiós i digne de ser investigat.
L’any 1463 es va produir una revolta al poble de Vilafranca a la província de Roergue, Occitània, contra Lluís XIV, sent-ne un dels cabdills Joan Petit, però amb tanta mala sort que fou traït, capturat per les tropes reials i condemnat a mort. A aquella època, la pena de mort era una tortura que consistia en lligar l’home a terra i amb una roda de carro, anar trencant-li parts del cos fins arribar al cap. Així doncs, quan la cançó diu “balla amb la mà, mà, mà amb el peu, peu, peu amb el dit, dit, dit...” són parts del cos que li anaven trencant.
Com a cançó popular, que es cantava als nens alhora que servia als grans per recordar el cabdill assassinat, feia i fa, que encara avui de segueix cantant, així:

Joan Petit que dança,
per lo Rei de França
Amb lo pè, pè, pè
(...)
Amb lo dit, dit, dit
Atal dança Joan Petit

Segurament, la cançó es va transmetre a la Catalunya Nord i d’aquí a la resta de Catalunya a on, segons el folklorista Joan Amades, passà a ser inicialment un ball eròtic de l’aristocràcia. Mentre sonava la cançó, ballaven i es tocaven les parts del cos que s’anaven dient. Finalment, ha acabat sent una cançó infantil, com a Occitània, que tots sabem o hem cantat alguna vegada.

Us deixo amb una cançó del grup occità Nadau que explica la història del revoltat, cantada en occità gascó :

Auròst tà Joan Petit (Nadau)

Auròst tà Joan Petit
Rèquiem per en Joan Petit

En país de Vilafranca,
Al país de Vilafranca
Que s'i lhevèn per milièrs,
S’hi revoltaren per milers,
Contra lo gran rèi de França,
Contra el gran rei de França,
En mil shèis cents quaranta tres,
El mil sis cents quaranta tres,
Mes òc, praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí pobre,
En mil shèis cents quaranta tres.
El mil sis cents quaranta tres.

Entà har guèrra a la talha,
Per fer la guerra a la “taille” (impost)
Qu'avèn causit tres capdaus,
Van escollir tres cabdills
L'un Laforca, l'aute Lapalha,
L’un Laforca, l’altre Lapalha
Joan Petit qu'èra lo tresau.
Joan Petit era el tercer
Mes òc, praubòt, mes òc, praubòt,
Doncs sí, probre, doncs sí,
Joan Petit qu'èra lo tresau.
Joan Petit era el tercer

Per tota l'Occitania,
Per tota Occitània
Que'us aperavan croquants,
Els anomenaren “croquants”
N'avèn per tota causida,
Tenien com a tota opció
Que la miseria o la sang.
La misèria o la sang
Mes òc praubòt, mes òc praubòt
Doncs sí, pobre, doncs sí
Que la miseria o la sang.
La misèria o la sang

E qu'estón per tròp d'ahida
I fou per excés de confiança
Venuts per los capulats,
Venuts pels consellers
Eths que vivèn de trahida,
Ells viuen de la traïció
Çò qui n'a pas jamei cambiat.
Això no ha canviat pas
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
Çò qui n'a pas jamei cambiat.
Això o ha canviat pas.

Que'us hiquèn dessús l'arròda,
Els posaen sota la roda,
E que'us croishín tots los òs,
I els trencaren tots els ossos
D'aqueth temps qu'èra la mòda
A aquell temps era la moda
De's morir atau, tròç a tròç.
De morir així, tros a tros
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
De's morir atau, tròç a tròç.
De morir així, tros a tros.

E qu'estó ua triste dança,
I fou una trista dansa
Dab la cama, e lo pè, e lo dit,
Amb la cama, i el preu, i el dit
Atau per lo rei de França,
Així pel rei de França
Atau que dançè Joan Petit.
Així ballà Joan Petit
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
Atau que dançè Joan petit.
Així dansà Joan Petit.

E l'istuèra qu'a hèit son viatge,
I la història que ha fet el seu viatge
Qu'a pres camin de cançon,
Ha pres camí de cançó
Camin de ronda taus mainatges,
Camí de rotllana pels nens
Mes uei que sabem, tu e jo.
Però avui ho sabem, tu i jo
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
Mes uei que sabem, tu e jo.
Però avui ho sabem, tu i jo.

L'home Neandertal i l'art del llenguatge

L'altre dia, emetien per TV3 la famosa pel·lícula En busca del foc, tot un clàssic.
A la pel·lícula, hi surten membres de l'espècia coneguda amb el nom d'home de Neandertal, que va aparèixer, segons diuen, fa 150.000 anys, i va conviure durant milers d'anys amb els antecessors de l'home modern, fins que van desaparèixer sobtadament fa uns 30.000 anys, segons el que se'n sap fins ara. Sovint, aquests individus són imaginats (o recreats, com a la pel·lícula) com a éssers més primitius i menys evolucionats que els antecessors de l'home.
Doncs bé, recentment, la revista Science, una de les més prestigioses del món pel que fa a la publicació de troballes científiques, ha publicat una llista dels millors treballs d'investigació, segons la revista, de l'any 2007, entre els quals, s'hi pot trobar un estudi fet a Sidrón, Astúries.
Aquest estudi, signat per l'equip científic dirigit per Javier Fortea i realitzat en col·laboració amb l'Institut Max Planck de Leipzig (Alemanya) i el CESIC demostra, a partir de l'estudi genètic d'unes restes trobades a les coves asturianes de Sidrón, que els homes de Neandertal tenien les mateixes mutacions del gen FOXP2 que l'home modern, unes mutacions úniques de l'home que permeten la capacitat del llenguatge.
No es tracta, però d'un gen mutat que per si sol ens doni la capacitat de parlar, sinó que intervé en la base neuronal del llenguatge. Pel que se'n sap, el gen FOXP2 produeix una proteïna indispensable pel funcionament de diverses zones del cervell que ens permeten articular paraules i dominar la sintaxi.
Estudis com aquest demostren que l'home de Neandertal era molt més proper a nosaltres del que sovint ens podríem imaginar.

L’últim ós dels Pirineus

Diu la història, que als cims més rocosos i impracticables dels Pirineus Bascos, hi va aparèixer un ós: L’ós Nabar.
Però no es tracta pas d’un ós normal, no us penseu! És un ós ancestral que ha viatjat arreu del món, i ens n’ha portat tota mena de contes. Contes de l’Índia, contes esquimals, xinesos… que en Nabar estarà encantat d’explicar-te si li prems la mà.
Suposo que ja us deveu haver imagina’t que no es tracta pas d’un ós de carn i ossos. Es tracta d’una joguina, sí, però d’una joguina especial.
Nabar és un ós de peluix amb un reproductor d’mp3 estèreo a l’interior, preparat per a reproduir contes. Fins aquí ens podem preguntar, bé, i què té d’especial, això?
Doncs bé, en primer lloc, no està feta per cap empresa transnacional, sinó que està feta per un grup de gent de bona fe que encara creu en les tradicions i cultures locals.
En segon lloc, disposa d’un port USB que et permet d’omplir-lo amb qualsevol dels contes que hi ha penjats a la web del producte, que són de llicència copyleft i que per tant, te’ls pots descarregar quan vulguis, on vulguis i per fer-ne el que vulguis. De moment ja n’hi ha vint-i-cinc, i encara en penjaran molts més.
Una altra peculiaritat de l’ós és que, contra tot pronòstic, també és capaç de parlar la nostra llengua. Els productors de l’ós, han traduït tots els contes a set llengües: basc, castellà, català, anglès, occità, aragonès i francès.
Ja és increïble trobar una joguina així en català, imagineu-vos en aragonès o occità!
I per si encara no n’hi hagués prou, els contes no són les típiques històries Disney, sinó que es tracta de contes populars reals xinesos, indis, esquimals, africans...
L’ós Nabar és, en definitiva i sense cap mena de dubte, la millor joguina d’aquest Nadal! :)

El cau d’en Nabar: http://www.nabar.com/
I per si voleu sentir algun conte (en català): http://www.nabar.com/ca/?o=3

A vida o mort

Aquest dimecres, a la Universidad Nacional San Antonio Abad de Qusqu a Perú, cinc membres de l’Academia Mayor de la Lengua Quechua van començar una vaga de fam, amb l’objectiu que el congrés peruà declari l’Academia com a Órgano Público Descentralizado, iniciativa que permetria a la institució dur a terme una normativització del quítxua a tot el país, així com rebre una subvenció per a la difusió i ensenyament de la llengua.
Aquesta iniciativa ja s’havia recollit amb una proposta de llei que el legislatiu peruà va rebutjar, per això els cinc membres van decidir emprendre aquesta vaga de fam.
Dijous, tres dels membres, de més de setanta anys, van haver de ser atesos a causa del seu dèbil estat de salut. En lloc seu, dues persones més es van afegir a la vaga.
La llengua quítxua la parlen uns deu milions de persones escampades pels estats de Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Xile i Argentina, i això la converteix en una de les llengües indígenes més parlades d’Amèrica.
Tot i així, l’existència d’Acadèmies i òrgans reguladors és imprescindible per a la supervivència de la llengua, que pateix una forta substitució lingüística del castellà.
Actes de valentia com el dels membres d’aquesta Acadèmia, ens demostren que les llengües indígenes de Sud Amèrica, lluny de rendir-se, continuen lluitant dia a dia a vida o mort per no passar a formar part de la història, sinó seguir endavant i fer-se un lloc en el món actual.

Edito:

El dia sis de desembre, l'Academia ha estat reconeguda pel Congrés peruà, així doncs, els membres de l'Academia han pogut abandonar satisfactòriament la vaga de fam.

El català a la Franja

Ahir, el diari La Mañana, de la Catalunya Occidental, va recollir la notícia d’una roda de premsa feta per Guillem Chacón, com a portaveu de l'associació Institut Cultural de la Franja de Ponent en que explicava les activitats previstes per l'associació de cara a la fira Expo, que se celebrarà l'any que ve a Zaragoza.

Pretenen donar a conèixer la realitat lingüística, cultural i nacional de la Franja així com denunciar la situació legal del català a la zona, on no és reconegut oficialment, tot i la promesa del PSOE de fer una Llei de Llengües per a oficialitzar l'aragonès i el català.

La Franja de Ponent, tot i ser molt sovint oblidada, fins i tot pels moviments socials nacionalistes, és el territori de parla catalana on millor es conserva la llengua.

Segons el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila, en un cens dels anys 2006 i 2007, a la Franja un 88'8% de la població sap parlar en català, i un 98'5% l’entén, per sobre del Principat, on el percentatge de persones que el parlen és de 84'7 punts i el de gent que l’entén de 97'4. Una situació admirable, tenint en compte que a la Franja el català no s'ensenya a les escoles com a assignatura obligatòria, només com optativa i encara no a tot el territori.

Aquestes dades, però, amaguen una trampa sociològica. Més enllà dels percentatges, el català a la Franja no gaudeix d'un estatus social fort i viu immers en una diglòssia: cap seu de l'administració ni cap representant de la Comunitat o de l'Estat no l'usa oficialment. És per això, que és molt important l'oficialització de la llengua, així com la conscienciació de la importància lingüística de la Franja allà i a la resta de territoris de parla catalana per a la preservació de la llengua.

Per a veure un mapa del català a la Franja prem aquí.

L'etimologia de l’alcoholisme

Sovint utilitzem paraules, que tot i saber que no procedeixen de la nostra llengua, no ens parem a pensar per què les diem, i si formen part de l’argot juvenil encara menys.
Vet aquí l’etimologia de cinc paraules d'aquestes:

Birra: És el nom italià per anomenar la cervesa, que al ser més curt i fàcil de pronunciar s’ha acabat popularitzant aquí.
Tequila: El nom de tequila és en realitat una denominació d’origen, prové de la ciutat Tequila, de Mèxic. La paraula en si ve de la llengua indígena tequillan que vol dir “lloc dels tributs” en náhuatl
Calimotxo¹: Prové de l’argot basc: Kalimotxo. Diuen que durant les festes del Port Vell d’Algorta el 12 d’agost de 1972, una de les barres van veure que el vi que tenien estava picat i, per no llençar-lo, van decidir barrejar-lo amb refresc de cola. Per poder-lo vendre millor (ja que ja existia aquest combinat) van decidir posar-li un nom original. No els en sortia cap, fins que va aparèixer un noi que es deia Kalimero. Sembla que el noi no era gaire guapo i, tot fent broma sobre això, algú va dir que lleig en basc era motxo , tot i que els altres deien que no era cert. D’aquí va sortir el nom de Kalimotxo, que, amb la conya, va acaba essent el nom de la beguda.
Cubata: S’ha transmès a la nostra llengua de l’argot del castellà.
El 1898, Cuba assoleix la independència respecte l’Estat Espanyol. Durant les festes de celebració, es van inventar un combinat nou: Rom amb cola, que el van anomenar “Cuba Libre” en honor al motiu de la festa. Aquest nom es va estendre a la resta de zones de parla castellana, on agafà un significat més ampli, el de combinat de beguda alcohòlica amb una beguda de no alcohòlica.
Seguint la tendència de l’argot castellà de la segona meitat del segle XX de fer acabar les paraules amb el sufix –ata (com bocata), de cubalibre va passar a cubata.
Carajillo²: Ve de quan les tropes espanyoles van ocupar Cuba, que no rebien gaires provisions i s’havien de proveir de productes autòctons, entre els quals hi havia cafè i rom. Deien que aquest combinat els feia agafar coraje. Quan s’apropava un combat, deien: ¡vamos a cojer corajillo!. De la paraula corajillo en va sortir més tard carajillo.


¹ ”En el nombre del calimocho”
² http://etimologias.dechile.net/?carajillo

El miracle del còrnic

Al sud-oest de l’Estat d’Anglaterra, s’hi situa Cornualla, un petit país celta de aproximadament mig milió d’habitants.

Actualment s’hi parla anglès a absolutament tots els àmbits, tot i que històricament la llengua pròpia fos el còrnic, de la família celta, com el gal·lès o el bretó.

Aquesta llengua, però, té una peculiaritat que la fa gairebé única.

L’última parlant de la llengua, va ser Dolly Pentreath que va morir al desembre de 1777, i les seves últimes paraules, segons diuen, van ser Me ne vidn cewsel Sawznek!, que vol dir, No vull pas parlar anglès!.

A principis del segle XX, però, la llengua va ressuscitar. Un grup de persones la van recuperar a partir de textos antics, en van fer una gramàtica i la van transmetre als fills, els quals van créixer amb el còrnic com a llengua materna.

El 1979 es creà la Kowethas an Yeth Kernewek (Societat de la Llengua Còrnica), que ha intentat promoure escoles en la llengua còrnica, a l’estil de les yisgolion meithin gal·leses i de les ikastolak basques. Segons un informe anomenat “MacKinnon“ fet l’any 2000, hi ha 300 parlants efectius de còrnic i 3.000 persones capaces de parlar-lo. El nombre d’alumnes que reben alguna mena d’ensenyament en còrnic és de 120 a primària (de 39.000 alumnes), 70 a secundària (de 32.000 alumnes), 365 a classes nocturnes i 85 més per lliure. Tant a Cornualla com a Londres hi ha cursos de còrnic.

Això ens demostra que més enllà de les condicions favorables o adverses, la clau per a la preservació d’una llengua és l’actitud dels parlants.

Salut mental i bilingüisme

Científicament ja fa temps que es diu que ésser bilingüe és beneficiós pel nostre cervell.

Al 2004, un grup de la Universitat de York, al Canadà, va fer un estudi amb proves a 104 canadencs, la meitat monolingües (anglès) i l’altre meitat bilingües (anglès + llengua indígena). Les proves consistien en exercicis per avaluar coses com la capacitat de fer raonaments no verbals, la velocitat de resposta o l’habilitat amb el vocabulari. La conclusió de l’estudi va ser que el bilingüisme ajuda a preservar i desenvolupar la capacitat cognitiva d’un individu.

Fa pocs dies, va sortir a la pàgina Eurekalert.org, que una investigació de la Universitat Colúmbia Britànica afirma, amb proves científiques, que els nens petits que es crien en una casa bilingüe aprenen més ràpidament que un nen monolingüe.

Més enllà de les raons biològiques, el bilingüisme ens ajuda a obrir la ment, veure i entendre altres formes culturals, descobrir noves formes d’expressió, potenciar l’intercanvi cultural...

A la Generalitat sembla que li agrada molt això del bi- o tri- lingüisme: l’Ernest Maragall ja va dir que tenia com a objectiu potenciar el trilingüisme, s’han fet passos per intentar potenciar l’ús i el coneixement de l’anglès, hi ha el projecte d’implantar una hora més de castellà, etc. El problema és que aquest interès per les llengües no respon a les raons de les que parlàvem abans, sinó a la tendència de l’oligopoli lingüístic naixent, que eleva a la categoria d’ “internacional” cinc o sis macroidiomes, en detriment de la resta de llengües, que es veuen reduïdes a simples llengües nacionals no competitives i per tant no rendibles d’estudiar o promocionar.

L’objectiu hauria de ser impulsar una societat poliglota, on cadascú pogués triar la llengua que vol estudiar, gran o petita, i així fomentar el coneixement divers, que ens enriquiria i ens beneficiaria com a persones i com a cultura.

Cada dues setmanes mor una llengua

Un estudi de National Geographic a càrrec de David Harrison i Gregory D. S. Anderson ha reafirmat encara més el que ja se sabia: la diversitat lingüística avança vertiginosament cap a la reducció. Segons l’estudi, la meitat de les aproximadament 7.000 llengües que hi ha al món poden desaparèixer aquest segle.

També ha revelat que cada dues setmanes mor l’últim parlant d’una llengua.

Harrison, en una conferència de premsa telefònica, va dir que el vuitanta per cent de la població mundial parla vuitanta-tres llengües, en canvi hi ha 3.005 llengües que en total són parlades només per un 0,2 per cent.

Els impulsors de l’estudi culpen la globalització d’obligar a molta gent a adoptar una llengua dominant per poder conviure amb les normes del mercat, provocant així la desaparició de moltes llengües minoritzades.

Cada vegada que mor una llengua, es perd tota una cultura, tota una manera d’entendre el món i de relacionar-se amb el medi.

Tot i que l’estudi apunta principalment centre i sud Amèrica com a llocs conflictius, no ens cal pas anar tant lluny per trobar testimonis d’agonia d’una llengua, ben a prop podem trobar idiomes com l’occità, l’aragonès o l’asturià – entre d’altres – que oblidats pels governs que els regeixen dia a dia lluiten per sobreviure.

Aquest estudi, com ja s’ha fet tantes altres vegades, evidencia la necessitat imminent d’una consciència ecolingüística real i global, això és un moviment fort en denfensa de la diversitat lingüística, un moviment que defensi les llengües i cultures minoritzades.

Les peculiaritats de la llengua pirahã

Edward Sapir, considerat un dels pares de la lingüístic moderna, deia que el llenguatge és un fenomen tant universal com divers.
Totes les societats humanes han concebut formes de comunicació verbals. Aquestes formes de comunicació sempre han tingut relació, però també han provocat una diversitat cultural enorme.
La llengua Pirahã és una llengua parlada prop del riu Maici, a l’Amazones de Brasil.
Actualment en queden menys de 200 parlants. Aquesta llengua té peculiaritats com per exemple que no té paraules per designar els colors. Té tan sols deu fonemes, no existeixen els temps verbals en passat, tampoc no tenen registres escrits ni literatura oral. De fet, els membres d’aquesta tribu no tenen memòria col·lectiva més amunt de dues generacions.
El més interessant, però, és que només tenen tres paraules relacionades amb les matemàtiques: hói (un), hoí (dos) i aibai (molts).
Els Piraha, no han après mai portuguès, i es comuniquen amb l’exterior a través d’un pidgin barreja entre portuguès i piraha sense cap numeral.
Sapir, a més a més d’afirmar l’universalitat i la diversitat del llenguatge també defensava la hipotesi de Sapir-Whorf, formulada per ell mateix juntament amb Benjamin Lee Whorf. Aquesta hipòtesi diu que els aspectes gramaticals d’una llengua concreta determinen la manera de pensar dels parlants d’aquesta.
Durant gran part del segle XX els lingüistes s’han dividit entre partidaris i detractors d’aquest determinisme lingüístic.
Ara però, gràcies a l’estudi d’aquesta llengua tant curiosa, sembla que s’ha demostrat la certesa de la hipòtesi.
Peter Gordon, juntament amb Keren i Daniel Everertt, dos grans estudiosos de la llengua Piraha, han realitzat experiments força significatius.
Per exemple, en Peter s’asseu davant d’un piraha amb un bastó entre mig, col·loca cinc fruites en el seu cantó del bastó i demana al natiu que el copiï posant exactament el mateix nombre de fruites al seu cantó. Quan es tracta d’una o dues fruites l’encerta, però quan es tracte de nombres més elevats l’indígena no és capaç de posar-n’hi exactament el mateix nombre.
Els piraha no mostren signes d’insuficiència cognitiva, simplement el determinisme lingüístic de la seva gramàtica no els permet comptar.

La prostitució de la utopia

No és pas notícia que les empreses més espavilades, s’amaguin darrere de marques, fent bandera de sistemes de vida i valors, amb l’objectiu d’atraure clients i així augmentar vendes. Aquest cas però, em sembla que va més enllà del que moltes vegades podem imaginar.

Ahir, baixant amb un amic de l’estació nord de Granollers direcció al centre amb la intenció de gaudir d’un bon concert, vam topar amb un anunci de la marca de whisky White Label. Es tractava d’una plafó de fons vermell amb l’imatge de Quentin Tarantino amb una samarreta que hi posava: Soy Dewarista.

No era la primera vegada que veia l’anunci, però com cada vegada em va cridar l’atenció. Evidentment, només veient el rètol ja t’adones de què va la cosa, una marca que s’aprofita de la terminació “ista”, aplicada normalment a persones involucrades en corrents filosòfics per a fer màrqueting.

Un cop a casa, decideixo investigar una mica més sobre aquest fenomen.

Resulta que l’empresa basa tota la seva campanya publicitària en la creació, o més ben dit simulació d’una mena d’ideologia.

Segons l’empresa, el dewarisme ve del fill del fundador de l’empresa, el senyor Tommy Dewar, i la màxima d’aquesta filosofia és “El sufrimiento no no es la base del éxito.”

Eva Sanagustín afirma en el seu bloc, haver llegit en un publireportatge de la revista Clio una definició de dewarista: “quien da lo mejor de sí mismo y aspira a triunfar pero sin olvidarse los gozar de los pequeños placeres”

Navegant per la web www.dewarism.com hi podem trobar coses com “No pierdas la oportunidad de entrar i descubrir una nueva forma de vivir y disfrutar la vida: Tommy Dewar te enseñará a hacerlo con su ideología.”

No cal pensar pas gaire per adonar-se de que no ens està venent whisky aquesta gent, sinó tota una manera d’entendre el món, un sistema de valors i una manera de recórrer la vida, o com a mínim, ho fan veure.

Com poden ser tant desagradables com per imitar els moviments socials amb eslògans, simbologia, i més, amb l’únic objectiu de fer diners?

On ens portaran els valors d’individualisme i consumisme que ens proposa aquesta marca, i en general tot el món de la publicitat?

Tot plegat, fa fàstig.

El bilingüisme gallec

Avui, divendres 17 d'agost, ha sortit una notícia a "El ideal Gallego" amb el títol "Només un 28% dels universitaris veu necessari dominar la llengua gallega" i parla d'una enquesta feta a la universitat d'A Coruña que reflecteix aquesta dada que ha motivat a la mateixa universitat a fer el "Pla de normalització lingüístic" segons el qual, el curs vinent, una de cada tres matèries troncals es faran en gallec a les aules de la universita, l'objectiu: "es busca equiparar les dues llengües oficials en l'àmbit universitari."
Galiza sempre ha sabut mantenir la llengua, segurament hi ha ajudat el fer de que no hi ha hagut massificacions en grans ciutats per tant la gent s'ha mantingut més en zones rurals o vivint i ocupant-se de les mateixes tasques que els seus avantpassats.
En els últims cinquanta anys, però, això ha patit una regressió molt bèstia.
Després de llegir la notícia m'he recordat d'unes dades que vam fer servir un dia per un treball d'institut i que ajuden a entendre millor la notícia:

*Dades del Plan Xeral de Normalización da Lengua Galega

Podem observar, que a la columna dels que afirmen parlar sempre gallec, o sigui, els parlants de debò, s'hi pot veure com va disminuint el tant per cent a mida que els enquestats són més joves. Podem veure com els parlants de gallec passen de ser tres quarts de la població a ser-ne gairebé només un quart.
Ara imaginem-nos com serà la taula quan la generació més jove (de 24 anys en avall) tingui fills i hagin de transmetre la llengua. Només quatre de cada deu gallecs podrien transmetre la llengua, però seran encara menys si tenim en compte que si en una parella un parla castellà i l'altre gallec, el més fàcil és que a casa es parli castellà i que per tant el nen es criï majoritàriament amb aquesta llengua.
Quan aquests nens ocupin el lloc dels avis que hi ha ara, la llengua gallega serà molt probablement i si res no canvia una llengua residual i molt minoritària. Tot aquest canvi només en un parell o tres de generacions.
La culpa d'aquesta pèrdua cultural és precisament l'objectiu del pla que es vol posar en marxa: Equiparar les dues llengües oficials, o sigui, el bilingüisme.
Les comunitats bilingües, poden mantenir-se com a tals durant temps o acabar sent monolingües, o sigui acabar amb la substitució d'una de les dues llengües a favor de l'altra.
En el cas gallec, em penso que tenint en compte aquestes dades queda força clar quin tipus de bilingüisme hi ha a Galiza.
Malgrat això, els governs, tant el gallec com l'estatal, disfressats d'una falsa preocupació per les llengües regionals segueixen defensant el model bilingüe que només portarà a la minorització i desaparició de les llengües autòctones.