Salut mental i bilingüisme

Científicament ja fa temps que es diu que ésser bilingüe és beneficiós pel nostre cervell.

Al 2004, un grup de la Universitat de York, al Canadà, va fer un estudi amb proves a 104 canadencs, la meitat monolingües (anglès) i l’altre meitat bilingües (anglès + llengua indígena). Les proves consistien en exercicis per avaluar coses com la capacitat de fer raonaments no verbals, la velocitat de resposta o l’habilitat amb el vocabulari. La conclusió de l’estudi va ser que el bilingüisme ajuda a preservar i desenvolupar la capacitat cognitiva d’un individu.

Fa pocs dies, va sortir a la pàgina Eurekalert.org, que una investigació de la Universitat Colúmbia Britànica afirma, amb proves científiques, que els nens petits que es crien en una casa bilingüe aprenen més ràpidament que un nen monolingüe.

Més enllà de les raons biològiques, el bilingüisme ens ajuda a obrir la ment, veure i entendre altres formes culturals, descobrir noves formes d’expressió, potenciar l’intercanvi cultural...

A la Generalitat sembla que li agrada molt això del bi- o tri- lingüisme: l’Ernest Maragall ja va dir que tenia com a objectiu potenciar el trilingüisme, s’han fet passos per intentar potenciar l’ús i el coneixement de l’anglès, hi ha el projecte d’implantar una hora més de castellà, etc. El problema és que aquest interès per les llengües no respon a les raons de les que parlàvem abans, sinó a la tendència de l’oligopoli lingüístic naixent, que eleva a la categoria d’ “internacional” cinc o sis macroidiomes, en detriment de la resta de llengües, que es veuen reduïdes a simples llengües nacionals no competitives i per tant no rendibles d’estudiar o promocionar.

L’objectiu hauria de ser impulsar una societat poliglota, on cadascú pogués triar la llengua que vol estudiar, gran o petita, i així fomentar el coneixement divers, que ens enriquiria i ens beneficiaria com a persones i com a cultura.