Al sud-oest de l’Estat d’Anglaterra, s’hi situa Cornualla, un petit país celta de aproximadament mig milió d’habitants.
Actualment s’hi parla anglès a absolutament tots els àmbits, tot i que històricament la llengua pròpia fos el còrnic, de la família celta, com el gal·lès o el bretó.
Aquesta llengua, però, té una peculiaritat que la fa gairebé única.
L’última parlant de la llengua, va ser Dolly Pentreath que va morir al desembre de 1777, i les seves últimes paraules, segons diuen, van ser Me ne vidn cewsel Sawznek!, que vol dir, No vull pas parlar anglès!.
A principis del segle XX, però, la llengua va ressuscitar. Un grup de persones la van recuperar a partir de textos antics, en van fer una gramàtica i la van transmetre als fills, els quals van créixer amb el còrnic com a llengua materna.
El 1979 es creà la Kowethas an Yeth Kernewek (Societat de la Llengua Còrnica), que ha intentat promoure escoles en la llengua còrnica, a l’estil de les yisgolion meithin gal·leses i de les ikastolak basques. Segons un informe anomenat “MacKinnon“ fet l’any 2000, hi ha 300 parlants efectius de còrnic i 3.000 persones capaces de parlar-lo. El nombre d’alumnes que reben alguna mena d’ensenyament en còrnic és de 120 a primària (de 39.000 alumnes), 70 a secundària (de 32.000 alumnes), 365 a classes nocturnes i 85 més per lliure. Tant a Cornualla com a Londres hi ha cursos de còrnic.
Això ens demostra que més enllà de les condicions favorables o adverses, la clau per a la preservació d’una llengua és l’actitud dels parlants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada