Nap-buf, picaresca, gatzara, àzig, forrellat, ravatxol, albirar, atzucac... la llista podria ser infinita. Hi ha un munt de paraules que mica en mica s’han anat deixant de banda i que actualment resten pràcticament en desús. Aquestes paraules orfes necessiten d’algú que les cuidi, doncs si no aviat moriran en l’oblit.
Per salvar-les, proposo que cadascú de nosaltres n’apadrini almenys una, és a dir, que triar-ne una i proposar-se d’usar-la en tots els àmbits, com si es tractés d’una paraula normal: a la feina, amb els amics, al bar, al gimnàs, a l’institut... Això sí, tenint sempre apunt una bona definició per si algú te la demana. També cal que et preocupis de mirar, si és que és possible i pel bé de la paraula, la seva etimologia, és a dir, mirar d’esbrinar qui són els seus pares biològics per si mai, de gran, decideix que els vol conèixer.
No deixis mai de propugnar als quatre vents que has apadrinat la teva paraula, els actes de caritat sempre són molt ben vistos, et pot ajudar a guanyar-te fama de bon jan. Tampoc no dubtis de la utilitat de l’acte, doncs l’apadrinament és sempre un bon tema de conversa, sobretot en aquestes situacions incòmodes (com en un ascensor, per exemple) en què no saps gaire què dir, sempre pots deixar anar: Quina paraula ha apadrinat, vostè?
Per si encara no n’estàs del tot convençut, explicaré la meva experiència en l’adopció.
Les paraules que vaig triar van ser atzagaia i la seva germaneta petita atzagaiada, com segurament els lectors més aguts ja us devíeu imaginar.
Atzagaia vol dir ‘llança de git curta i de poc pes’ segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana i la seva germaneta, segons aquest mateix vol dir ‘cop d’atzagaia’ o ‘acció irreflexiva, inconsiderada’. La paraula passà a la llengua catalana cap al segle XIII i vingué de l’amazigh (segons algunes etimologies, encara que està per demostrar, una dia parlaré del tema). La primera vegada que tenim constància de la seva germana (atzagaiada) és del 1839.
La sonoritat i elegància d’aquestes paraules és innegable, així com el seu ús encara pot ser freqüent, sobretot el de atzagaiada, ja que les accions irreflexives o inconsiderades sembla ser que no estan pas desapareixent
En fi, ja saps quina paraula vols apadrinar?
I ja que parlem de paraules, una prova auditiva: Algú és capaç d’entendre el que diu aquest personatge entre els segons 00:46 i 00:51?
Per salvar-les, proposo que cadascú de nosaltres n’apadrini almenys una, és a dir, que triar-ne una i proposar-se d’usar-la en tots els àmbits, com si es tractés d’una paraula normal: a la feina, amb els amics, al bar, al gimnàs, a l’institut... Això sí, tenint sempre apunt una bona definició per si algú te la demana. També cal que et preocupis de mirar, si és que és possible i pel bé de la paraula, la seva etimologia, és a dir, mirar d’esbrinar qui són els seus pares biològics per si mai, de gran, decideix que els vol conèixer.
No deixis mai de propugnar als quatre vents que has apadrinat la teva paraula, els actes de caritat sempre són molt ben vistos, et pot ajudar a guanyar-te fama de bon jan. Tampoc no dubtis de la utilitat de l’acte, doncs l’apadrinament és sempre un bon tema de conversa, sobretot en aquestes situacions incòmodes (com en un ascensor, per exemple) en què no saps gaire què dir, sempre pots deixar anar: Quina paraula ha apadrinat, vostè?
Per si encara no n’estàs del tot convençut, explicaré la meva experiència en l’adopció.
Les paraules que vaig triar van ser atzagaia i la seva germaneta petita atzagaiada, com segurament els lectors més aguts ja us devíeu imaginar.
Atzagaia vol dir ‘llança de git curta i de poc pes’ segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana i la seva germaneta, segons aquest mateix vol dir ‘cop d’atzagaia’ o ‘acció irreflexiva, inconsiderada’. La paraula passà a la llengua catalana cap al segle XIII i vingué de l’amazigh (segons algunes etimologies, encara que està per demostrar, una dia parlaré del tema). La primera vegada que tenim constància de la seva germana (atzagaiada) és del 1839.
La sonoritat i elegància d’aquestes paraules és innegable, així com el seu ús encara pot ser freqüent, sobretot el de atzagaiada, ja que les accions irreflexives o inconsiderades sembla ser que no estan pas desapareixent
En fi, ja saps quina paraula vols apadrinar?
I ja que parlem de paraules, una prova auditiva: Algú és capaç d’entendre el que diu aquest personatge entre els segons 00:46 i 00:51?
5 comentaris:
de l'edf.
Sóc la Kizna, de la segarra, exactament torà.
Ets del vallès o de cardedeu? o vius a un lloc i ets de l'altre? xDD
T'he afegit als enllaços aixi et continuo llegint que sempre es interessant estar informat dels altres blogs.
I per cert, quina paraula has apadrinat tu? Em sembla que m'ho proposaré i veuré quina apadrino.
-M.
ostres. No sé perquè he confós Cardedeu per Celrà. Qui és d'allà?
La Mar? I Celrà, si que està més amunt, al gironés, no?
Aviam si tot va bé i vaig a la mani del 14...
salut!
-M.
Ei sóc en Marc de Premià!!!
Jo vaig apadrinar una paraula que és capficall, no sé si ja t'ho havia comentat. És l'acció d'enfonsar un vaixell la proa i tornar a pujar. Aquesta paraula és tan maca que fins i tot l'han agafat els anglesos amb la forma capsize.
Apa noi, que vagi bé!
Per cert, el blog és genial!!
Marc Sala i Castells
Diuen que les paraules diuen molt dels pobles que les diuen. Que jo sàpiga, el català és de les poques llengues que tenen un verb específic per dir "treure els ulls". Aquest és el verb "eixorbar". Vaig intentar apadrinar-lo però ja ho estava.
Hola Roger,
Curiosament parlant de paraules per expressar una acció concreta, jo que soc d'asturies hi ha una paraula que es "asgaya" de la qual uns diuen que és del bable i altres que és una paraula que prové de les llengües celtas. Asgaya fa referència a quantitat i es fa servir per expressar molt o en excès. Per eixemple, tenim un munt de llibres i un ens pregunta..."Mare meva, ¡Quants de llibres tens!! i responem, "¡Bufff, tinc asgaya".
Bé en fi, no és pas cap paraula apadrinada, però volía fer aquest comentari perque és una paraula curiosa que no té molta pinta de provenir del llatí malgrat que això és el que diuen.
Robert
Publica un comentari a l'entrada