19 de desembre del 2007

L’últim ós dels Pirineus

Diu la història, que als cims més rocosos i impracticables dels Pirineus Bascos, hi va aparèixer un ós: L’ós Nabar.
Però no es tracta pas d’un ós normal, no us penseu! És un ós ancestral que ha viatjat arreu del món, i ens n’ha portat tota mena de contes. Contes de l’Índia, contes esquimals, xinesos… que en Nabar estarà encantat d’explicar-te si li prems la mà.
Suposo que ja us deveu haver imagina’t que no es tracta pas d’un ós de carn i ossos. Es tracta d’una joguina, sí, però d’una joguina especial.
Nabar és un ós de peluix amb un reproductor d’mp3 estèreo a l’interior, preparat per a reproduir contes. Fins aquí ens podem preguntar, bé, i què té d’especial, això?
Doncs bé, en primer lloc, no està feta per cap empresa transnacional, sinó que està feta per un grup de gent de bona fe que encara creu en les tradicions i cultures locals.
En segon lloc, disposa d’un port USB que et permet d’omplir-lo amb qualsevol dels contes que hi ha penjats a la web del producte, que són de llicència copyleft i que per tant, te’ls pots descarregar quan vulguis, on vulguis i per fer-ne el que vulguis. De moment ja n’hi ha vint-i-cinc, i encara en penjaran molts més.
Una altra peculiaritat de l’ós és que, contra tot pronòstic, també és capaç de parlar la nostra llengua. Els productors de l’ós, han traduït tots els contes a set llengües: basc, castellà, català, anglès, occità, aragonès i francès.
Ja és increïble trobar una joguina així en català, imagineu-vos en aragonès o occità!
I per si encara no n’hi hagués prou, els contes no són les típiques històries Disney, sinó que es tracta de contes populars reals xinesos, indis, esquimals, africans...
L’ós Nabar és, en definitiva i sense cap mena de dubte, la millor joguina d’aquest Nadal! :)

El cau d’en Nabar: http://www.nabar.com/
I per si voleu sentir algun conte (en català): http://www.nabar.com/ca/?o=3

2 de desembre del 2007

A vida o mort

Aquest dimecres, a la Universidad Nacional San Antonio Abad de Qusqu a Perú, cinc membres de l’Academia Mayor de la Lengua Quechua van començar una vaga de fam, amb l’objectiu que el congrés peruà declari l’Academia com a Órgano Público Descentralizado, iniciativa que permetria a la institució dur a terme una normativització del quítxua a tot el país, així com rebre una subvenció per a la difusió i ensenyament de la llengua.
Aquesta iniciativa ja s’havia recollit amb una proposta de llei que el legislatiu peruà va rebutjar, per això els cinc membres van decidir emprendre aquesta vaga de fam.
Dijous, tres dels membres, de més de setanta anys, van haver de ser atesos a causa del seu dèbil estat de salut. En lloc seu, dues persones més es van afegir a la vaga.
La llengua quítxua la parlen uns deu milions de persones escampades pels estats de Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Xile i Argentina, i això la converteix en una de les llengües indígenes més parlades d’Amèrica.
Tot i així, l’existència d’Acadèmies i òrgans reguladors és imprescindible per a la supervivència de la llengua, que pateix una forta substitució lingüística del castellà.
Actes de valentia com el dels membres d’aquesta Acadèmia, ens demostren que les llengües indígenes de Sud Amèrica, lluny de rendir-se, continuen lluitant dia a dia a vida o mort per no passar a formar part de la història, sinó seguir endavant i fer-se un lloc en el món actual.
Edito:
El dia sis de desembre, l'Academia ha estat reconeguda pel Congrés peruà, així doncs, els membres de l'Academia han pogut abandonar satisfactòriament la vaga de fam.

12 de novembre del 2007

El català a la Franja

Ahir, el diari La Mañana, de la Catalunya Occidental, va recollir la notícia d’una roda de premsa feta per Guillem Chacón, com a portaveu de l'associació Institut Cultural de la Franja de Ponent en que explicava les activitats previstes per l'associació de cara a la fira Expo, que se celebrarà l'any que ve a Zaragoza.

Pretenen donar a conèixer la realitat lingüística, cultural i nacional de la Franja així com denunciar la situació legal del català a la zona, on no és reconegut oficialment, tot i la promesa del PSOE de fer una Llei de Llengües per a oficialitzar l'aragonès i el català.

La Franja de Ponent, tot i ser molt sovint oblidada, fins i tot pels moviments socials nacionalistes, és el territori de parla catalana on millor es conserva la llengua.

Segons el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila, en un cens dels anys 2006 i 2007, a la Franja un 88'8% de la població sap parlar en català, i un 98'5% l’entén, per sobre del Principat, on el percentatge de persones que el parlen és de 84'7 punts i el de gent que l’entén de 97'4. Una situació admirable, tenint en compte que a la Franja el català no s'ensenya a les escoles com a assignatura obligatòria, només com optativa i encara no a tot el territori.

Aquestes dades, però, amaguen una trampa sociològica. Més enllà dels percentatges, el català a la Franja no gaudeix d'un estatus social fort i viu immers en una diglòssia: cap seu de l'administració ni cap representant de la Comunitat o de l'Estat no l'usa oficialment. És per això, que és molt important l'oficialització de la llengua, així com la conscienciació de la importància lingüística de la Franja allà i a la resta de territoris de parla catalana per a la preservació de la llengua.

Per a veure un mapa del català a la Franja prem aquí.

11 d’octubre del 2007

L'etimologia de l’alcoholisme

Sovint utilitzem paraules, que tot i saber que no procedeixen de la nostra llengua, no ens parem a pensar per què les diem, i si formen part de l’argot juvenil encara menys.
Vet aquí l’etimologia de cinc paraules d'aquestes:

Birra: És el nom italià per anomenar la cervesa, que al ser més curt i fàcil de pronunciar s’ha acabat popularitzant aquí.
Tequila: El nom de tequila és en realitat una denominació d’origen, prové de la ciutat Tequila, de Mèxic. La paraula en si ve de la llengua indígena tequillan que vol dir “lloc dels tributs” en náhuatl
Calimotxo¹: Prové de l’argot basc: Kalimotxo. Diuen que durant les festes del Port Vell d’Algorta el 12 d’agost de 1972, una de les barres van veure que el vi que tenien estava picat i, per no llençar-lo, van decidir barrejar-lo amb refresc de cola. Per poder-lo vendre millor (ja que ja existia aquest combinat) van decidir posar-li un nom original. No els en sortia cap, fins que va aparèixer un noi que es deia Kalimero. Sembla que el noi no era gaire guapo i, tot fent broma sobre això, algú va dir que lleig en basc era motxo , tot i que els altres deien que no era cert. D’aquí va sortir el nom de Kalimotxo, que, amb la conya, va acaba essent el nom de la beguda.
Cubata: S’ha transmès a la nostra llengua de l’argot del castellà.
El 1898, Cuba assoleix la independència respecte l’Estat Espanyol. Durant les festes de celebració, es van inventar un combinat nou: Rom amb cola, que el van anomenar “Cuba Libre” en honor al motiu de la festa. Aquest nom es va estendre a la resta de zones de parla castellana, on agafà un significat més ampli, el de combinat de beguda alcohòlica amb una beguda de no alcohòlica.
Seguint la tendència de l’argot castellà de la segona meitat del segle XX de fer acabar les paraules amb el sufix –ata (com bocata), de cubalibre va passar a cubata.
Carajillo²: Ve de quan les tropes espanyoles van ocupar Cuba, que no rebien gaires provisions i s’havien de proveir de productes autòctons, entre els quals hi havia cafè i rom. Deien que aquest combinat els feia agafar coraje. Quan s’apropava un combat, deien: ¡vamos a cojer corajillo!. De la paraula corajillo en va sortir més tard carajillo.


¹ ”En el nombre del calimocho”
² http://etimologias.dechile.net/?carajillo

10 d’octubre del 2007

El miracle del còrnic

Al sud-oest de l’Estat d’Anglaterra, s’hi situa Cornualla, un petit país celta de aproximadament mig milió d’habitants.

Actualment s’hi parla anglès a absolutament tots els àmbits, tot i que històricament la llengua pròpia fos el còrnic, de la família celta, com el gal·lès o el bretó.

Aquesta llengua, però, té una peculiaritat que la fa gairebé única.

L’última parlant de la llengua, va ser Dolly Pentreath que va morir al desembre de 1777, i les seves últimes paraules, segons diuen, van ser Me ne vidn cewsel Sawznek!, que vol dir, No vull pas parlar anglès!.

A principis del segle XX, però, la llengua va ressuscitar. Un grup de persones la van recuperar a partir de textos antics, en van fer una gramàtica i la van transmetre als fills, els quals van créixer amb el còrnic com a llengua materna.

El 1979 es creà la Kowethas an Yeth Kernewek (Societat de la Llengua Còrnica), que ha intentat promoure escoles en la llengua còrnica, a l’estil de les yisgolion meithin gal·leses i de les ikastolak basques. Segons un informe anomenat “MacKinnon“ fet l’any 2000, hi ha 300 parlants efectius de còrnic i 3.000 persones capaces de parlar-lo. El nombre d’alumnes que reben alguna mena d’ensenyament en còrnic és de 120 a primària (de 39.000 alumnes), 70 a secundària (de 32.000 alumnes), 365 a classes nocturnes i 85 més per lliure. Tant a Cornualla com a Londres hi ha cursos de còrnic.

Això ens demostra que més enllà de les condicions favorables o adverses, la clau per a la preservació d’una llengua és l’actitud dels parlants.

3 d’octubre del 2007

Salut mental i bilingüisme

Científicament ja fa temps que es diu que ésser bilingüe és beneficiós pel nostre cervell.

Al 2004, un grup de la Universitat de York, al Canadà, va fer un estudi amb proves a 104 canadencs, la meitat monolingües (anglès) i l’altre meitat bilingües (anglès + llengua indígena). Les proves consistien en exercicis per avaluar coses com la capacitat de fer raonaments no verbals, la velocitat de resposta o l’habilitat amb el vocabulari. La conclusió de l’estudi va ser que el bilingüisme ajuda a preservar i desenvolupar la capacitat cognitiva d’un individu.

Fa pocs dies, va sortir a la pàgina Eurekalert.org, que una investigació de la Universitat Colúmbia Britànica afirma, amb proves científiques, que els nens petits que es crien en una casa bilingüe aprenen més ràpidament que un nen monolingüe.

Més enllà de les raons biològiques, el bilingüisme ens ajuda a obrir la ment, veure i entendre altres formes culturals, descobrir noves formes d’expressió, potenciar l’intercanvi cultural...

A la Generalitat sembla que li agrada molt això del bi- o tri- lingüisme: l’Ernest Maragall ja va dir que tenia com a objectiu potenciar el trilingüisme, s’han fet passos per intentar potenciar l’ús i el coneixement de l’anglès, hi ha el projecte d’implantar una hora més de castellà, etc. El problema és que aquest interès per les llengües no respon a les raons de les que parlàvem abans, sinó a la tendència de l’oligopoli lingüístic naixent, que eleva a la categoria d’ “internacional” cinc o sis macroidiomes, en detriment de la resta de llengües, que es veuen reduïdes a simples llengües nacionals no competitives i per tant no rendibles d’estudiar o promocionar.

L’objectiu hauria de ser impulsar una societat poliglota, on cadascú pogués triar la llengua que vol estudiar, gran o petita, i així fomentar el coneixement divers, que ens enriquiria i ens beneficiaria com a persones i com a cultura.

19 de setembre del 2007

Cada dues setmanes mor una llengua

Un estudi de National Geographic a càrrec de David Harrison i Gregory D. S. Anderson ha reafirmat encara més el que ja se sabia: la diversitat lingüística avança vertiginosament cap a la reducció. Segons l’estudi, la meitat de les aproximadament 7.000 llengües que hi ha al món poden desaparèixer aquest segle.

També ha revelat que cada dues setmanes mor l’últim parlant d’una llengua.

Harrison, en una conferència de premsa telefònica, va dir que el vuitanta per cent de la població mundial parla vuitanta-tres llengües, en canvi hi ha 3.005 llengües que en total són parlades només per un 0,2 per cent.

Els impulsors de l’estudi culpen la globalització d’obligar a molta gent a adoptar una llengua dominant per poder conviure amb les normes del mercat, provocant així la desaparició de moltes llengües minoritzades.

Cada vegada que mor una llengua, es perd tota una cultura, tota una manera d’entendre el món i de relacionar-se amb el medi.

Tot i que l’estudi apunta principalment centre i sud Amèrica com a llocs conflictius, no ens cal pas anar tant lluny per trobar testimonis d’agonia d’una llengua, ben a prop podem trobar idiomes com l’occità, l’aragonès o l’asturià – entre d’altres – que oblidats pels governs que els regeixen dia a dia lluiten per sobreviure.

Aquest estudi, com ja s’ha fet tantes altres vegades, evidencia la necessitat imminent d’una consciència ecolingüística real i global, això és un moviment fort en denfensa de la diversitat lingüística, un moviment que defensi les llengües i cultures minoritzades.

5 de setembre del 2007

Les peculiaritats de la llengua pirahã

Edward Sapir, considerat un dels pares de la lingüístic moderna, deia que el llenguatge és un fenomen tant universal com divers.
Totes les societats humanes han concebut formes de comunicació verbals. Aquestes formes de comunicació sempre han tingut relació, però també han provocat una diversitat cultural enorme.
La llengua Pirahã és una llengua parlada prop del riu Maici, a l’Amazones de Brasil.
Actualment en queden menys de 200 parlants. Aquesta llengua té peculiaritats com per exemple que no té paraules per designar els colors. Té tan sols deu fonemes, no existeixen els temps verbals en passat, tampoc no tenen registres escrits ni literatura oral. De fet, els membres d’aquesta tribu no tenen memòria col·lectiva més amunt de dues generacions.
El més interessant, però, és que només tenen tres paraules relacionades amb les matemàtiques: hói (un), hoí (dos) i aibai (molts).
Els Piraha, no han après mai portuguès, i es comuniquen amb l’exterior a través d’un pidgin barreja entre portuguès i piraha sense cap numeral.
Sapir, a més a més d’afirmar l’universalitat i la diversitat del llenguatge també defensava la hipotesi de Sapir-Whorf, formulada per ell mateix juntament amb Benjamin Lee Whorf. Aquesta hipòtesi diu que els aspectes gramaticals d’una llengua concreta determinen la manera de pensar dels parlants d’aquesta.
Durant gran part del segle XX els lingüistes s’han dividit entre partidaris i detractors d’aquest determinisme lingüístic.
Ara però, gràcies a l’estudi d’aquesta llengua tant curiosa, sembla que s’ha demostrat la certesa de la hipòtesi.
Peter Gordon, juntament amb Keren i Daniel Everertt, dos grans estudiosos de la llengua Piraha, han realitzat experiments força significatius.
Per exemple, en Peter s’asseu davant d’un piraha amb un bastó entre mig, col·loca cinc fruites en el seu cantó del bastó i demana al natiu que el copiï posant exactament el mateix nombre de fruites al seu cantó. Quan es tracta d’una o dues fruites l’encerta, però quan es tracte de nombres més elevats l’indígena no és capaç de posar-n’hi exactament el mateix nombre.
Els piraha no mostren signes d’insuficiència cognitiva, simplement el determinisme lingüístic de la seva gramàtica no els permet comptar.

26 d’agost del 2007

La prostitució de la utopia

No és pas notícia que les empreses més espavilades, s’amaguin darrere de marques, fent bandera de sistemes de vida i valors, amb l’objectiu d’atraure clients i així augmentar vendes. Aquest cas però, em sembla que va més enllà del que moltes vegades podem imaginar.

Ahir, baixant amb un amic de l’estació nord de Granollers direcció al centre amb la intenció de gaudir d’un bon concert, vam topar amb un anunci de la marca de whisky White Label. Es tractava d’una plafó de fons vermell amb l’imatge de Quentin Tarantino amb una samarreta que hi posava: Soy Dewarista.

No era la primera vegada que veia l’anunci, però com cada vegada em va cridar l’atenció. Evidentment, només veient el rètol ja t’adones de què va la cosa, una marca que s’aprofita de la terminació “ista”, aplicada normalment a persones involucrades en corrents filosòfics per a fer màrqueting.

Un cop a casa, decideixo investigar una mica més sobre aquest fenomen.

Resulta que l’empresa basa tota la seva campanya publicitària en la creació, o més ben dit simulació d’una mena d’ideologia.

Segons l’empresa, el dewarisme ve del fill del fundador de l’empresa, el senyor Tommy Dewar, i la màxima d’aquesta filosofia és “El sufrimiento no no es la base del éxito.”

Eva Sanagustín afirma en el seu bloc, haver llegit en un publireportatge de la revista Clio una definició de dewarista: “quien da lo mejor de sí mismo y aspira a triunfar pero sin olvidarse los gozar de los pequeños placeres”

Navegant per la web www.dewarism.com hi podem trobar coses com “No pierdas la oportunidad de entrar i descubrir una nueva forma de vivir y disfrutar la vida: Tommy Dewar te enseñará a hacerlo con su ideología.”

No cal pensar pas gaire per adonar-se de que no ens està venent whisky aquesta gent, sinó tota una manera d’entendre el món, un sistema de valors i una manera de recórrer la vida, o com a mínim, ho fan veure.

Com poden ser tant desagradables com per imitar els moviments socials amb eslògans, simbologia, i més, amb l’únic objectiu de fer diners?

On ens portaran els valors d’individualisme i consumisme que ens proposa aquesta marca, i en general tot el món de la publicitat?

Tot plegat, fa fàstig.

17 d’agost del 2007

El bilingüisme gallec

Avui, divendres 17 d'agost, ha sortit una notícia a "El ideal Gallego" amb el títol "Només un 28% dels universitaris veu necessari dominar la llengua gallega" i parla d'una enquesta feta a la universitat d'A Coruña que reflecteix aquesta dada que ha motivat a la mateixa universitat a fer el "Pla de normalització lingüístic" segons el qual, el curs vinent, una de cada tres matèries troncals es faran en gallec a les aules de la universita, l'objectiu: "es busca equiparar les dues llengües oficials en l'àmbit universitari."
Galiza sempre ha sabut mantenir la llengua, segurament hi ha ajudat el fer de que no hi ha hagut massificacions en grans ciutats per tant la gent s'ha mantingut més en zones rurals o vivint i ocupant-se de les mateixes tasques que els seus avantpassats.
En els últims cinquanta anys, però, això ha patit una regressió molt bèstia.
Després de llegir la notícia m'he recordat d'unes dades que vam fer servir un dia per un treball d'institut i que ajuden a entendre millor la notícia:


*Dades del Plan Xeral de Normalización da Lengua Galega

Podem observar, que a la columna dels que afirmen parlar sempre gallec, o sigui, els parlants de debò, s'hi pot veure com va disminuint el tant per cent a mida que els enquestats són més joves. Podem veure com els parlants de gallec passen de ser tres quarts de la població a ser-ne gairebé només un quart.
Ara imaginem-nos com serà la taula quan la generació més jove (de 24 anys en avall) tingui fills i hagin de transmetre la llengua. Només quatre de cada deu gallecs podrien transmetre la llengua, però seran encara menys si tenim en compte que si en una parella un parla castellà i l'altre gallec, el més fàcil és que a casa es parli castellà i que per tant el nen es criï majoritàriament amb aquesta llengua.
Quan aquests nens ocupin el lloc dels avis que hi ha ara, la llengua gallega serà molt probablement i si res no canvia una llengua residual i molt minoritària. Tot aquest canvi només en un parell o tres de generacions.
La culpa d'aquesta pèrdua cultural és precisament l'objectiu del pla que es vol posar en marxa: Equiparar les dues llengües oficials, o sigui, el bilingüisme.
Les comunitats bilingües, poden mantenir-se com a tals durant temps o acabar sent monolingües, o sigui acabar amb la substitució d'una de les dues llengües a favor de l'altra.
En el cas gallec, em penso que tenint en compte aquestes dades queda força clar quin tipus de bilingüisme hi ha a Galiza.
Malgrat això, els governs, tant el gallec com l'estatal, disfressats d'una falsa preocupació per les llengües regionals segueixen defensant el model bilingüe que només portarà a la minorització i desaparició de les llengües autòctones.

16 d’agost del 2007

Propietat intel·lectual?

El dia vuit d’aquest mes (agost), a la regió de Marsella de l’Estat Francès, va ser detingut un menor acusat d’atemptar contra la propietat intel·lectual i els drets d’autor.

Resulta que el noi de setze anys, pocs dies després de l’estrena mundial de Harry Potter and the Deathly Hallows, en va penjar una traducció al francès que ell mateix havia fet amb un temps rècord a una pàgina d'Internet, evidentment sense permís legal. Els investigadors de la policia, van quedar parats de la professionalitat de la traducció. La retenció del menor per part de la policia va durar vint-i-quatre hores, durant les quals es va estar interrogant al noi. El jove s'enfrontava a una demanda de l'editorial del llibre, l'empresa Gallimard que podia acabar amb una sanció econòmica considerable.

Aquest dilluns, però, s'ha fet pública la notícia de que finalment el jove traductor no serà processat. Segons el portaveu de l'editorial “L'objectiu no ha sigut financer, només es tractava de protegir els drets d'autor”, l'empresa diu haver recolzat l'operació policial “per recordar a la gent que la pirateria ataca els drets bàsics dels autors i els creadors”.

D'aquesta protecció dels drets d'autor, se'n diu Copyright. Aquesta idea, però, no és més que una farsa, inventada per les grans editorials, amb l'únic objectiu de fer diners, i no precisament pensant en els autors. El col·lectiu WuMing, partidaris i defensors del Copyleft (terme oposat al Copyright), és un exemple molt clar de com n'és de mentida tot això de la propietat intel·lectual.

Aquest col·lectiu, des de fa anys, escriu llibres que lliurament et pots baixar d'Internet, fotocopiar-los, distribuir-los... Tot plegat sense perdre-hi diners. Això passa perquè estan sota llicència Copyleft, que permet la distribució de l'obra. Els drets d'autor estan protegits igualment, ja que és el mateix col·lectiu el que en permet la difusió i reproducció gratuïta, però en canvi, si una editorial volgués editar el llibre per vendre'l, hauria de demanar permís al col·lectiu, i aquest en demanaria una comissió, d'aquesta manera, ja comencen a fer diners.

Ara bé, si algú pot triar entre baixar-se un llibre d'Internet o comprar-lo, no es decidirà per l'opció més barata? Així doncs, segur que no hi perden diners? El col·lectiu respon aquesta mateixa pregunta de la següent manera:
La resposta és: senzillament no. Cada vegada més experiències editorials demostren que la lògica “copia pirata = copia no venuda” no té cap sentit. Si no fos així, no s'entendria el fet que la nostra novel·la Q, que es pot baixar gratuïtament des de fa tres anys, hagi arribat a la dotzena edició i hagi superat les dues-centes mil copies venudes.

De fet, si pensem una mica, no és tant estrany això. Suposem que per curiositat un dia em baixo aquesta novel·la i que m'agrada molt. Potser en faré una fotocopia per a un amic, aviam si a ell també li agrada tant, però si un dia és l'aniversari d'una bona amiga i decideixo regalar-li un llibre, no li regalaré un plec de fulls trets de l'impresora, serà més maco si li regalo un llibre de debò, i, total, què són nou euros que et pot costar una edició barata comparat amb una amiga? D'aquesta manera ja tenim una venta. Ara resulta que a l'amiga li encanta el llibre i se'n baixa un altre de WuMing. Li agrada molt, però mentre el llegeix decideix comprar-lo per poder llegir més còmodament. Ja tenim una altra venda.

Podria allargar la història fins les dues-centes mil copies venudes del llibre Q, però no fa falta. D'això en podem concloure que una copia gratuïta no fa baixar les vendes, sinó que popularitza l'obra i això la fa més famosa i atractiva de cara a possibles compradors.

Fins aquí la vessant pràctica del tema, però el més important és l'idea en si de propietat intel·lectual. Qualsevol idea que puguem tenir, no és purament produïda per nosaltres, sinó tot el contrari, les nostres idees, projectes, creacions, expressions no són res més que diverses idees, projectes, creacions, expressions d'altres autors barrejades dins nostre.

Si agafo uns quants escuradents, una mica de plastelina i ho transformo en una estructura en forma de castell, no puc dir que l'idea de l'obra en si és meva, ja que si jo no conegués els escuradents ni la plastelina ni hagués sentit a parlar mai d'un castell, seria incapaç de fer l'obra d'art. Tindria el dret legítim, si volgués, de vendre l'obra d'art o treure'n algun tipus de profit, però no podria afirmar que la propietat intel·lectual de l'idea en si del castell d'escuradents és meva ni per tant prohibir de reproduir-lo, o detenir un jove de setze anys, oi que seria ridícul?

5 d’agost del 2007

Realment la dona parla més que l'home?

A mig curs, la professora de català, ens va passar una entrevista a la neuropsiquiatra nord-americana Louann Brinzendine.
La frase de reclam de l'entrevista era “La dona fa servir 20.000 paraules al dia, l'home 7.000”.
Ella defensa al llibre El cerebro femenino que les persones estem enormament determinades biologicament, en tots els camps de la nostra vida. De fet, quan li pregunten “Les hormones ens determinen?” respon “Conformen els nostres valors i desitjos. Guien les nostres conductes alimentàries, socials, sexuals i, en definitiva, la nostra manera de ser”
No fa gaire gràcia aquest determinisme biològic, i menys encara barrejat amb el sexisme, això de que si les dones i els homes tenim els rols que tenim és per una qüestió biològica i no social.
Doncs bé, efectivament, el plantejament d'aquesta psiquiatra és fals.
Un grup d'investigadors de la universitat de Texas a Austin, han publicat un estudi titulat Are Women Really More Talkative Than Men? que desmenteix aquesta llegenda urbana.
Entre el 1998 i el 2004, van col·locar dispositius electrònics a l'orella a prop de 400 estudiants d'Estats Units i de Mèxic. Aquests dispositius recollien l'estona que la persona parlava al dia.
El dispositiu s'activava durant trenta segons cada dotze minuts i mig, de manera que la persona que el protava no podia saber quan se l'hi estava fent la prova.
El resultat d'aquesta prova va ser que tant homes com dones, pronunciem de mitjana i aproximadament unes 16.000 paraules al dia.
Així doncs, es desmenteix el tòpic de que les dones són unes cotorres i els homes uns reservats que no saben expressar-se.

11 de juliol del 2007

Doble discurs lingüístic a Catalunya

Des de l’11 de juny Televisió de Catalunya emet dos dels seus programes més populars, El cor de la ciutat i Karakia, amb sub títols en àrab i en castellà mitjançant la televisió digital terrestre. Segons el director de TVC, Francesc Escribano, “l’objectiu és acostar els continguts als nous ciutadans del país que tenen aquestes llengües com a maternes”. La iniciativa ha sorgit de la Comissió de la Diversitat de TVC, el director de la qual, Miquel Garcia, afi rma que “la cadena ha de fer un esforç per adap tar-se a la nova realitat i refl ectir-la en l’emissió, contribuint a la cohesió social”. La subtitulació multilingüe també es vol ampliar al xinès i al romanès, encara que a poc a poc, “per què l’esforç de producció és enorme”. Segons, dades de l’Institut Estadístic de Catalunya, els ciutadans magribins i els llatinoamericans conformen les comunitats de nouvinguts més nom broses de Catalunya. El gener del 2007 hi havia empadronades prop de 200.000 persones originàries del Magrib, sobretot del Marroc, i uns 300.000 ciutadans de diferents països llatinoamericans. No obstant això, els estudis lingüístics realitzats pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona han posat de relleu que el 60% dels catalans d’origen ma­gribí tenen l’amazig com a llengua materna, en comptes de l’àrab. Al mateix temps, di­versos sociolingüístiques alerten que el fet d’encoratjar l’ús de llengües dominants en els països d’origen, en detriment de les prò­pies, pot facilitar el menysteniment del ca­talà per nouvinguts parlants de llengües mi­noritzades. Aquest encoratjament es podria fer ja sigui proposant-les com a assignatura optativa a les escoles o ara amb la subtitula­ció de programes de televisió, sempre que a la vegada es proposés d’usar — i s’animés a usar — les llengües minoritzades. Segons aquests especialistes, accions en aquesta direcció podrien interpretar-se com un dis­curs de normalitat en l’hegemonia de les llengües dominants en el país d’origen i podria fer entendre que aquesta situació és traslladable a la societat catalana: famílies que passin a usar entre ells l’àrab en comp­tes de l’amazig poden ser més insensibles al doble discurs lingüístic de les autoritats del país. Per altra banda, cal considerar que aquest cas no afecta només a la comunitat amazig (la més nombrosa d’entre les dife­rents comunitats de nous catalans), sinó que és un fet recurrent en altres: per exemple, la majoria del catalans d’origen pakistanès són de llengua panjabi i no urdu –la llengua ofi­cial del país–, o només el 30% dels filipins tenen com a llengua pròpia el tagal, sobre el qual s’ha construït la llengua oficial de les Filipines. En aquest últim cas, el GELA ha identificat tretze llengües filipines diferents parlades a Catalunya.

Saludem, per tant, l’acció de la Televisió de Catalunya, tot i que no consideraríem prio­ritàries llengües pròximes com el castellà o el romanès, però alertem dels perills de la inclusió de, per exemple, l’àrab sense la de l’amazig. Una proposta a favor de la inte­gració respectuosa dels nous catalans pot te­nir conseqüències diametralment oposades a les desitjades.

[Article extret de l'últim número (342) de la revista Kataluna Esperantisto, publicació oficial de l'Associació Catalana d'Esperanto. Podeu descarregar-vos-la sencera punxant aquí]

28 de juny del 2007

Extremadura és trilingüe!

La diversitat lingüística de l’Estat Espanyol és molt més àmplia del que ens pensem o del que reconeix la legalitat vigent. Així a ull podriem dir que s’hi parlen, com a mínim i comptant només llengües pròpies, set o vuit idiomes diferents, però en canvi només quatre són reconegudes oficialment i encara no a tot el territori.
Un exemple de diversitat no reconeguda ni defensada n’és Extremadura.
Més enllà de la variant meridional del castellà típica d’aquesta comunitat autònoma, també hi podem trobar una variant de l’asturlleonès al nord-oest de la provincia de Càceres.

Allà el coneixen amb el nom d’extremeñu .
Resulta que durant la (re)conquesta, la part més occidental d’Extremadura va ser conquerida i repoblada per gent del Regne de Lleó, regne que tenia com a llengua pròpia l’asturlleonès, una variant més del llatí vulgar.
La tercera llengua es parla en un territori molt petit (tot i que no per això és menys important) també de la província de Càceres, concretament als pobles de Sa Martin de Trevellu, As Elhas i Valverdi du Fresnu a la Val de Xálima.
Els mateixos parlants i els habitants de la zona l’anomenen fala.
La fala és una variant del galaicoportuguès, com ho és el mateix gallec. De fet, es veu que s’hi assembla molt però resulta que un parlant de gallec i un de fala no s’entenen.

Com ja era de suposar, cap de les dues llengües minoritzades té reconeixement oficial ni s’estudia a les escoles i les dues estan en un procés molt avançat de substitució lingüística.

Aquí es pot trobar un blog escrit en extremeñu:
http://santibaneju.gugara.com/tallu

Més informació sobre la fala:
http://www.proel.org/lenguas/fala.html

Primera gramàtica del castelà del Vallès

Castelà vallesenc.


El castelà vallesenc nei en Cardedeu, un pobla dél Vallés, como iengua dé aprocsimació entre Cardedeu y Canoveies.
Se diferencia dél català por:
Fonètica:
• La neutralizació no se produei. Si se escribe a és a y si se escribe e és é, lo mismo con las ietras u y o (aún que no siempre)
• Las s sonores no eisteixen, totes se fan sordes.
• El so ll tampoc existe, se fa i
• Tots éls sons [Z] se pronuncian [dZ]
• Las erres finales se pronúncian casi siempre, inclus en els verbs en infinitiu.
• Él so x (iks) si se diu en una paraula agafada dél català se pronuncia i, y si se coje dél castellà se pronuncia tal qual.
Nota: A diferencia dél catalanu montillà, las paraules coguidas dél castellà no se neutralitzan ni cambian en res. Ejemplo: eso (això en català) se diu eso i no esu.
Pronomilització:
• Él pronom català li és le
• El pronom català el és lo
• Él pronom català personal us se diu os
• Él pronom català em se diu me
Verbs:
• Él verb “tenir que” (haver en català) se diu igual que en castellà, però en imperatiu plural és “haveu dé” y en él primera plural “havem dé”
Yo tinc que fer …
Tu tens que fer …
Ey té que fer …
Nos. havem dé fer ..
Vus. teniu que fer ..
Eys tenen que fer …
Imperatiu plural: Haveu dé fer … !
• Las perifracis verbals se cojen dél castellà.
Ejemplo: Donar temps, sacar fotos, etc.

A continuasión un petit vocabulari català – castelà:
Així – Asi
Això – Eso (aún que no siempre)
Vinga – Venga
Escolta! – Oye!
Aviam – A ver
Home – Hombre
D’aquí a (temporal) – Dintre dé
Doncs – pues/pos

Eiemplo

La Vaca Suïssa (de Pere Quart – Joan Oliver)
Quan jo m’embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!
La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.

Ahora en castalà:

La vaca suiza (dé Pere Quart – Joan Oliver)
Quando yo me embranco en una causa iusta
como El Tei sóc borde y arrogante:
basta se ha acabat! Aneu al botavante
vós y gaieda y tamborete de fusta!
Mi sang no es de noia floja
ni se amistanza amb el cafè ascerós.

Corrandes d'auxili

Sota la gran lluna plena
o amb el sol rere l’esquena
l’escavador no té frè;
De mi no deixarà re:
M’està matant de pena

Al meu habitant l’enganya
una gent amb aire greu
(com ens passa a Cardedeu
que un golf fan a la muntanya.)

M’han declarat una guerra
que m’embruta, que m’esguerra:
Però jo no puc lluitar
ets tu que vius a la terra
el que arreu has de cantar:

En ma terra del Vallès
l’esfalt ens tapa la terra
Dels pins verds no en queda res
Grans i joves cridem guerra.
“El bell Vallès resisteix”

En record al mestre Pere Quart

(Plagi del poema "Corrandes d'exili")

Futbol, passió o negoci?

El nou ordre econòmic mundial, ha arrossegat als clubs de futbol a globalitzar les seves estructures i campanyes de marketing.
El món del futbol s’ha convertit en un negoci global enorme, financiat per les grans corporacions del moment.
Així com les empreses productores d’objectes materials s’han vist obligades a “crear marca” per competir, els clubs de futbol han fet el mateix.
Els clubs de futbol ja no són unes entitats manejades per directius en el seu temps lliure, com ho eren les dels anys 60, sinó que és una marca més productora d’espectacle.
Aquesta transformació s’ha produit, en gran part, per culpa del desenvolupament tecnològic, que ha permès traslladar competivitats i espectacles locals a nivell internacional a través de grans shows de televisions per cable.
Els clubs ja no produeixen tan sols futbol, sinó també bufandes, gots, tasses, semarretes, guants, rellotges… i fins i tot condons.
Un exemple senzill: Dels 20 clubs europeus que més cotitzen, segons la firma Deloitte[1], només un, el Celtic de Glasglow, guanya més diners en entrades pels partits que en permisos de televisió i marketing (merchandising.).
L’exmitgcampista Antonio Rattín, jugador dels anys 60, ho resumeix molt bé en una entrevista a la BBC “Jo vaig jugar a un futbol esport. Avui, és un futbol negoci, un futbol diners.”[2]
Aquesta tendència és creixent i no té intenció d’aturar-se.
Aquesta tendència també destrueix la localitat del club i el converteix en una marca internacional.
El Barça, per exemple, està patrocinat per Nike, ameircana, Coca-Cola, americana, Audi, alemanya, Telefònica, espanyola… així com creixen les aficions d’aquest club arreu del món.
El futbol és una passió, sí, la passió del negoci.

[1]http://www.deloitte.com/dtt/press_release/0,1014,sid%253D6272%2526cid%253D74037,00.html

[2] http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/specials/newsid_4398000/4398691.stm

English teaching?

Avui, a anglès, he sabut que per dijous he de fer una redacció sobre un poble o ciutat, per practicar el present perfect i tal.
Quan m’he decidit a mirar el llibre per veure com era la redacció d’exemple he flipat en colors.
De fet no m’hauria d’haver sorpres, tot el llibre és exactament igual.

Segons la web de l’editorial o l’empresa que l’ha fet (macmillan) està fet segons els gustos i les aficions dels joves.

A la pràctica està enfocat totalment al consum i al món de les marques.

Algun exemple:
El tema 4 es diu “Supershops” i relata diverses macro botigues de marques com Nike o Levi’s.

A la part final, on hi ha la gramàtia, com a exemple de l’estructura de going to diu: “She’s in Nike Town. I expect she’s going to buy some trainers”.

En podria posar mil.
El que ha fet vessar el vas és la redacció sobre Dublín d’exemple del llibre:
“Dublin is a great place for shopping. The city centre isn’t too big and that makes shopping easy [...]”
Durant les 25 linies que té va fent tota l’estona així, dient o recomanant bons carrers per comprar i destacant la presència del magatzem Browne Thomas que ven articles de les marques Armani, Polo Sport i Tommy Hilfiger (no ho dic jo, ho diu al mateix text).
L’única referència cultural que fa es que a no se quin coi de carrer hi pots comprar musica irlandesa.

Deixant de banda que sigui obligatori estudiar l’anglès i l’imperialisme cultural que això comporta (tot el poble plè de Pare Noel’s, per exemple) això passa de mides.

L’ensenyament ha de ser educació, una eina de transformació social? Joder!
En què ens transforma aquest llibre?

El llibre es diu “Looking Forward 1” de l’editorial Macmillan Heinemann i de l’autor David Spencer (http://www.macmillan.es/David_Spencer.spencer.0.html)

L'alternativitat de les Converse

Converse sempre s'ha presentat, des del seu sorgiment de les pistes de bàsquet al carrer, com una marca alternativa, com a mostra, per a qui la porta, de revelació amb el que és convensional i amb el sistema en general. Com una contra-cultura contestatària.
A la seva propia web (www.converse.com) presenten el seu producte així:
“Qualsevol pot canviar el món. [...] Quan compres un producte Converse red shoes – potser ho fas perquè és guai, perquè és vermell*, o per ambdues coses – part dels diners van destinats a una fundació global de lluita contra la SIDA, tuberculosis i la malària.
Compra Converse – com ja faries de totes maneres- i entra en un moviment global. És un bon comportament arreu on vagis”
*Amb “vermell” fa un joc de paraules amb el nom la marca: Converse RED shoes que, curiosament, és el color que és relaciona amb el moviment revolucionari.

Aquesta mostra de alternativitat pretén marcar tendència entre el joves que, massa sovint, ens deixem enganyar.
L'empresa Converse Inc. és propietat en un 100% de l'empresa Nike.
Nike (i amb ella Converse) està aucsada, entre d'altres coses de:
- 19 violacions de drets de treball funamentals
- Han suprimit més del 20% de llocs de treball des del 1998
- Més de 10 mil milons de dòlars de vendes anuals.
- Té activitat a més de 7 països financers
- 1 acte de delinqüencia financiera
- La direcció guanya més de 200 vegades el sou base dels EEUU (6$/hora)
- 4 actes de corrupció directa o lobbying
- 3 actes de marketing dubtosos.
- (...)

Vols canviar el món, com et proposa Converse? No vesteixis amb qui l'esclavitza i el destrueix.

Dave i la Ballesa


La marca de cremes per a pell Dove, va començar fa bestant una campanya anomenada “Campaña por la belleza real”.

Ells mateixos justifiquen així aquesta iniciativa:

“La Fundación Dove para la Autoestima
Debido a la influencia de algunos medios y de la sociedad, las mujeres y adolescentes de todo el mundo quieren ser más delgadas, más altas, más rubias, con más pecho. Descubre cómo la Fundación Dove para la Autoestima está ayudando a las mujeres a superar los complejos que perjudican su salud, afrontando la belleza desde una nueva perspectiva.” [1]

D’aquesta campanya surt un video on s’ensenya el canvi d’imatge a base de maquillatge i photoshop. (de la noia de la dreta a la de l’esquerra, que són la mateixa)
http://www.youtube.com/watch?v=fz5IRdFIpvA

Com molt bé diuen ells mateixos, les joves adolescents agafem complexos per assemblar-nos a uns models que no són ni reals.

Aquesta iniciativa que ens pot semblar tant noble, no és més que una operació de marketing.

La marca Dove pertany a Unilever, una gran transnacional que posseeix moltes altres marques.

Una d’aquestes altres és Sunsilk.

Sunsilk és una marca de champú per a dones. El punt fort del seu marketing és la fixsació dels cabells (sempre perfectes)
En els anuncis d’aquesta marca no hi surten precisament dones de « belleza real », sinó més aviat dones perfectes amb caballeres precioses [2], molt allunyades dels models de Dove.

Una altra marca de Unilever és Axe.

Axe és una marca de desodorant per a homes.
Les seves campanyes publicitaries es basen en reduir les dones en objectes sexuals preciosos i preuats que han de ser seduides pels homes que usen Axe.
Nombrosos col•lectiu feministes n’han criticat la publicitat.

Aquests anuncis allunyen les dones de l’autoestima que suposadament busca aquesta fundació de Dove.

Que no t’enganyin.
Benvinguda a l’hipocresia del mercat.




[1] http://www.dove.com.es/es_es/es_es/index.html -> Capaña por la Belleza real -> Sobre la campaña

[2] http://www.superbrandsindia.com/superbrands2003/sunsilk/sunsilk-4girls.jpg Això és un anunci de Sunsilk.

Hola món!

Hola!
Fa força temps que penso que estaria bé obrir un blog.
Ara, aprofitant que bé l'estiu i se suposa que tinc més temps, n'obro un amb l'intenció d'escriure-hi més o menys regularment.
Hi escriuré sobre qualsevol cosa que m'interessi, especialment sobre qüestions lingüístiques.
Les primeres entrades seràn petits textos que ja havia penjat fa temps al fotolog (fotolog.com/catbru).

Bé, vagi molt bé, salut!