Atenció, Zapatero ha promès que d’aquí deu anys cada jove que acabi l’ESO parlarà perfectament anglès. Ho recull un article que ha sortit avui mateix a El País que es titula A más lenguas, menos español. Segons l’autor, sembla ser que la diversitat lingüística a la Unió Europea afavoreix l’augment de les llengües fortes (anglès, francès, i alemany) i perjudica la resta de llengües de la Unió, que es veuen arraconades.
L’autor fa referència a una suposada voluntat de la Unió a preservar la resta de llengües i en concret parla d’un documento de inetelectuales, citant un tal Maalouf que afirma que “La diversitat lingüística constitueix el fonament mateix de la idea d’Europa”.
Mentre llegia, pensava, i el català què? Per què no en diu res aquest article? Qui es preocupa de l’aragonès, l’asturià, l’occità, el piemontès, el bretó, l’arpità, el sard, el basc...? Una de les frases destacades de l’article fa així Las lenguas no son el euro, mueven muchos más sentimientos. Felicitats noi! Has descobert la sopa d’all...
Tant amb el títol com amb l'artcile en si, s'hi pot endevinar un cert regust agre de no només aquest autor, sinó tots els inetel·lectuals de la llengua castellana, que veuen com la glòria de la llengua de l'imperi és constantment relativitzada a Europa. Amb tot, una connexió neuronal perversa em fa venir al cap allò de “tal faràs, tal trobaràs”.
5 comentaris:
Són gent que es contradiuen constantment.
Definitivament, cada dia m'agrada menys la globalització. Mantenir l'identitat per no morir en l'homogeneïtat.
uff...quin blog més intens el teu! Un ha d'estar despert i en plenes facultats per llegir-ne els textos [tot i això me l'he llegit eh!]
cuida't senyor!
Jo el que faria és potenciar l'àrab. L'objectiu és que posats a perdre el català, que la terra no sigui dels espanyols.
xD
El País... bah. És que mos trobem que la premsa normal ja és manipuladora. I clar, et pots considerar heroi si ja has aconseguit que algú no es prengui de debò el que diu la tele. Per fer-los anticapitalistes, ens hi hem de dedicar encara més!
Això no és nou i no es troba cap sorpresa al sentir aquest tipus de coses per part dels castellans. Encara n'enrecordo de la discusió que va tindre el Carod amb aquell de Valladolid que es queixava de que no es podia presentar a una oposició a Catalunya perque havia de saber el català però un català siq ue podia a Valladolid. I més endavant va dir, "pero es que estamos hablando de que estamos en españa". Bé, aquest és el pensament majoritari amb el qual queda demostrat el nul encaix que Catalunya té amb Espanya.
Jo soc natal d'Asturies i sé com es trova el bable, pràcticament desaparegut i nomès reduït a una barreja amb el castellà. Es parla des de l'administració de fomentar el seu ús i protecció (queda reduït a alguns cartells d'indicació de localitats i a alguns llocs). Resultat res de res. Tot el que sigui vist com fet diferencial és vist com un greu perill, així funciona Espanya...
De la revista Kataluna Esperantisto, número 334 (http://www.esperanto.cat/c/ke.htm)
Trilingüisme insostenible?
El curs 2007-2008 ha començat amb l’impuls de dues qüestions lingüístiques que, d’ací a uns quants anys, poden tenir una repercussió profunda en la societat catalana: la tercera hora de castellà i l’inici del pla d’anglès, amb la intenció que l’any 2015 tots els alumnes de setze anys que surtin dels instituts sàpiguen català, castellà i anglès. Al mateix temps, s’anuncia també que els nous plans universitaris hauran d’incloure explícitament un reforç de l’anglès per a augmentar, s’explica, la competitivitat dels nostres universitaris. Les mesures han sorgit des d’administracions diferents –la primera impulsada pel govern espanyol, les dues altres pel Departament d’Ensenyament–, però convergeixen en un mateix resultat: les hores dedicades a l’ensenyament d’idiomes s’incrementaran notablement i, d’alguna manera, les mesures vénen a sancionar la força de les llengües hegemòniques enfront de les més petites. És realment així? El programa lingüístic que se’ns proposa comporta només avantatges? Hi ha alternatives a allò que es comença a posar en pràctica? Les respostes presenten aspectes múltiples, però hi ha algunes claus sobre les quals no s’acostuma a reflexionar.
Que la diversitat cultural, i en particular la lingüística, és un patrimoni que convé preservar, difondre i valorar és una qüestió sobre la qual pocs tenen reserves. El debat rau en com conservar-la i les polítiques a aquest efecte es basen sobre perills que no tothom valora de la mateixa manera. Si el concepte general de defensa de la diversitat lingüística pot ser assumit per tothom, és clar que les formes d’actuar no són les mateixes, posem per cas, per a diferents partits en el cas concret del català en tot el seu àmbit lingüístic. Entre les diferents polítiques lingüístiques podem observar tendències equivalents a les que trobem en economia: lliurecanvistes i proteccionistes, partidaris d’una economia totalment liberalitzada o d’una ben planificada. Com és, però, el mercat lingüístic al món?
Al món, segons la majoria de les estimacions, hi ha entre cinc mil i sis mil llengües. L’1% són parlades pel 80% de la població mundial, de manera que el 20% de la humanitat parla el restant 99% de les llengües del món. Tenim, doncs, una distribució totalment esbiaixada dels recursos, de la riquesa lingüística. La força de les llengües, però, no ve donada tant per la seva importància demogràfica, sinó per l’econòmica: l’anglès, llengua primera d’uns tres-cents milions de persones, té una predominança clarament per damunt del mandarí, amb més del doble de parlants com a llengua materna. Alhora, les hegemonies lingüístiques van aparellades també a les econòmico-militars: l’anglès va substituir el francès, com aquest havia substituït abans el llatí. És probable, si no hi ha un canvi de paradigma, que triguem dues o tres generacions a veure com el xinès s’imposa a l’anglès –ja està començant a agafar un terreny considerable en estats limítrofs com Rússia i l’Àsia central.
L’anglès, però, no és monopolístic. Si analitzem el seu pes econòmic, el pes per exemple de les seves publicacions, és considerable, però el seu percentatge es redueix –excepte, potser, en el capítol d’edicions acadèmiques (on, per cert, el xinès ja comença a agafar posicions). L’economia lingüística és un oligopoli: unes quantes llengües abasten la quasi totalitat del mercat. En aquest aspecte, podem considerar que en el camp de les llengües, l’educació a Catalunya està sucumbint a la pressió oligopolista de dues llengües hegemòniques: el castellà i l’anglès.
A Catalunya, com a societat, pot no importar-li gaire si fa el joc a unes possibles, potser imaginàries, forces hegemòniques. Al cap i a la fi, ens diuen, el que realment importa és tenir una economia competitiva, i això, en la mundialització de l’economia, passa per tenir un coneixement fluid de les llengües dominants. Deixem, per ara, altres aspectes i considerem només l’econòmic. Resultarà que per a ser competitius en el mercat laboral, els catalans haurem d’estudiar tres llengües (i una quarta, si comptem la segona llengua estrangera, tal com està programat). En canvi, un nen anglès en tindrà prou amb la seva. Per als primers, l’estudi de llengües se’ls emportarà la meitat o més del seu horari escolar en l’ensenyament primari, mentre que el segon utilitzarà bona part d’aquestes hores a aprofundir, per exemple, els seus coneixements de matemàtiques. Gràcies a això, possiblement els anglòfons podran continuar liderant la revolució tecnològica i emportant-se’n la major part de les plusvàlues, però nosaltres tindrem excel·lents traductors..., si realment acabem dominant totes les llengües i no parlant-les totes malament, com sovint es té la sensació. Per una altra banda, com ho analitzava l’especialista en economia de llengües François Grin en un estudi de fa dos anys, les economies dels països no anglòfons de la Unió Europea bombegen desenes de miliards d’euros anualment a la Gran Bretanya i Irlanda en virtut exclusivament de l’hegemonia de l’anglès, en forma de compra de llibres, música, ensenyament, turisme..., i fins i tot en la col·locació d’anglòfons nadius en llocs clau de l’economia i la política.
L’anglès se’ns ven més i més com una eina imprescindible per a comunicar-nos i, efectivament, en certs àmbits, com en la recerca científica, està aconseguint una presència aclaparadora. Probablement, aquesta necessitat no és real, sinó un cas més de profecia autocomplerta: en pensar més i més persones que es tracta d’una necessitat –encara que no la sentin com a tal en la seva vida– es crea la necessitat, primer, d’aprendre la llengua i, després, d’emprar-la. Els percentatges de persones capacitades per a mantenir una conversa en l’anglès en els països europeus que no són de llengües germàniques és encara molt minoritari. És més: el monocultiu de l’anglès, entès com a única llengua de comunicació internacional, ens pot tancar noves oportunitats a mitjà i a llarg termini d’internacionalització de la nostra economia.
Per altra banda, a quin escenari ens condueix el model que se’ns ofereix com l’únic possible? Es tracta d’un model de desigualtat, basat en un avantatge competitiu d’una minoria que posseeix la llengua hegemònica que assolirà més i més els llocs de responsabilitat. La solució pal·liativa perquè no siguin només anglòfons, o parlants de llengües pròximes, els qui acaparin els llocs clau de l’economia globalitzada, és socialitzar els nostres infants en la llengua i cultures dominants mitjançant la pràctica d’una immersió lingüística en els nostres centres d’ensenyament: és qüestió de poc temps que arribi a les nostres universitats una tercera llengua que dificulti encara més la possibilitat que el català esdevingui plenament la llengua vehicular del conjunt de la nostra societat. Això, en el cas d’una llengua com la nostra, és dificultar encara més les seves possibilitats de supervivència: una nova llengua hegemònica, amb tota la seva força econòmica al darrere, dificultarà encara més la presència de la llengua minoritzada en els espais comuns de convivència. En un món en què les llengües hegemòniques tindran un ús cada cop més generalitzat, aniran assolint cada vegada més importància, i les llengües minoritzades estaran cada vegada més arraconades i el seu ús probablement acabi considerant-se cada vegada més tronat. Es tracta d’un horitzó on difícilment sembla sostenible la diversitat lingüística, almenys en els nivells actuals.
És possible que a mitjà termini estiguem abocats a una situació d’aquest tipus, però resulta l’única opció plantejable a llarg termini? Podem imaginar un model lingüístic plural i sostenible en una societat global? Creiem que sí, però amb un canvi substancial de paradigma: amb una política que eradiqui la concepció de “llengües de primera” i “dialectes de segona” i que prioritzi l’ensenyament de llengües per proximitat geogràfica o cultural; una política que comprengui que allò que importa és la intercomprensió i que per a aquesta no és imprescindible que cada interlocutor parli la llengua de l’altre, sinó simplement que sigui capaç d’entendre-la. A aquests efectes, des de l’Associació Catalana d’Esperanto s’està fent un procés de reflexió que apunta cap a una solució que combini diferents propostes per a vertebrar una política lingüística que permeti assolir els drets lingüístics, entesos com a complement indissoluble dels drets humans; la diversitat lingüística, entesa com una part essencial de la diversitat cultural; i el dret a la comunicació plena entre persones de llengües diferents, com a mitjà de superació dels prejudicis vers la cultura de la pau.
El model que es perfila és el d’una llengua auxiliar internacional neutral, o interllengua, com l’esperanto, com a pont entre llengües i cultures, afavorint i palesant la seva plena igualtat. El seu ús, però, no ha d’influir de forma negativa en els usos diaris de les comunitats lingüístiques i s’ha de reservar, mitjançant polítiques lingüístiques adients, per a funcions específiques, per no malmetre l’equilibri ecològic entre elles. Per tal de contribuir a aquest equilibri, es considera necessària una discriminació positiva per a aconseguir la normalització lingüística de les llengües minoritzades en el seu territori propi i així defensar la diversitat lingüística. L’ús d’una interllengua, però, no exclou el coneixement d’altres llengües: es creu convenient promocionar l’aprenentatge de llengües estrangeres, especialment les properes geogràficament i culturalment. A més, es considera el poliglotisme passiu (el fet que cadascú parli la seva llengua tot entenent la del seu interlocutor) una bona opció per permetre la comprensió de més llengües, sense malmetre la pròpia. I finalment, s’apunta que l’ús d’una interllengua neutral i fàcil és important, però no suficient per si sol: si bé és una demostració pràctica de la igualtat entre les llengües i els esperantistes constatem que aquesta visió equitativa arrela en bona part dels parlants de l’esperanto, és important continuar educant en els valors d’igualtat de drets, en particular dels lingüístics.
El model alternatiu que està sortint d’aquest procés de reflexió és clarament a llarg termini, però és viable si hi ha un consens en la societat sobre els perills del model en el qual ens encaminem i una convicció que no és l’única opció –un argument que massa sovint sentim en molts àmbits de la vida. Podem repensar el món també en els aspectes lingüístics, que estan indissociablement lligats als drets, a les llibertats i, consegüentment, a la cultura de la pau. La proposta intenta posar en discussió un aspecte de la nostra política educativa que mereix un debat més ampli i més profund del que s’ha tingut fins ara. Un país trilingüitzat en dues llengües hegemòniques i una de minoritzada no ens sembla un horitzó sostenible.
Publica un comentari a l'entrada