El dia vuit d’aquest mes (agost), a la regió de Marsella de l’Estat Francès, va ser detingut un menor acusat d’atemptar contra la propietat intel·lectual i els drets d’autor.
Resulta que el noi de setze anys, pocs dies després de l’estrena mundial de Harry Potter and the Deathly Hallows, en va penjar una traducció al francès que ell mateix havia fet amb un temps rècord a una pàgina d'Internet, evidentment sense permís legal. Els investigadors de la policia, van quedar parats de la professionalitat de la traducció. La retenció del menor per part de la policia va durar vint-i-quatre hores, durant les quals es va estar interrogant al noi. El jove s'enfrontava a una demanda de l'editorial del llibre, l'empresa Gallimard que podia acabar amb una sanció econòmica considerable.
Aquest dilluns, però, s'ha fet pública la notícia de que finalment el jove traductor no serà processat. Segons el portaveu de l'editorial “L'objectiu no ha sigut financer, només es tractava de protegir els drets d'autor”, l'empresa diu haver recolzat l'operació policial “per recordar a la gent que la pirateria ataca els drets bàsics dels autors i els creadors”.
D'aquesta protecció dels drets d'autor, se'n diu Copyright. Aquesta idea, però, no és més que una farsa, inventada per les grans editorials, amb l'únic objectiu de fer diners, i no precisament pensant en els autors. El col·lectiu WuMing, partidaris i defensors del Copyleft (terme oposat al Copyright), és un exemple molt clar de com n'és de mentida tot això de la propietat intel·lectual.
Aquest col·lectiu, des de fa anys, escriu llibres que lliurament et pots baixar d'Internet, fotocopiar-los, distribuir-los... Tot plegat sense perdre-hi diners. Això passa perquè estan sota llicència Copyleft, que permet la distribució de l'obra. Els drets d'autor estan protegits igualment, ja que és el mateix col·lectiu el que en permet la difusió i reproducció gratuïta, però en canvi, si una editorial volgués editar el llibre per vendre'l, hauria de demanar permís al col·lectiu, i aquest en demanaria una comissió, d'aquesta manera, ja comencen a fer diners.
Ara bé, si algú pot triar entre baixar-se un llibre d'Internet o comprar-lo, no es decidirà per l'opció més barata? Així doncs, segur que no hi perden diners? El col·lectiu respon aquesta mateixa pregunta de la següent manera:
La resposta és: senzillament no. Cada vegada més experiències editorials demostren que la lògica “copia pirata = copia no venuda” no té cap sentit. Si no fos així, no s'entendria el fet que la nostra novel·la Q, que es pot baixar gratuïtament des de fa tres anys, hagi arribat a la dotzena edició i hagi superat les dues-centes mil copies venudes.
De fet, si pensem una mica, no és tant estrany això. Suposem que per curiositat un dia em baixo aquesta novel·la i que m'agrada molt. Potser en faré una fotocopia per a un amic, aviam si a ell també li agrada tant, però si un dia és l'aniversari d'una bona amiga i decideixo regalar-li un llibre, no li regalaré un plec de fulls trets de l'impresora, serà més maco si li regalo un llibre de debò, i, total, què són nou euros que et pot costar una edició barata comparat amb una amiga? D'aquesta manera ja tenim una venta. Ara resulta que a l'amiga li encanta el llibre i se'n baixa un altre de WuMing. Li agrada molt, però mentre el llegeix decideix comprar-lo per poder llegir més còmodament. Ja tenim una altra venda.
Podria allargar la història fins les dues-centes mil copies venudes del llibre Q, però no fa falta. D'això en podem concloure que una copia gratuïta no fa baixar les vendes, sinó que popularitza l'obra i això la fa més famosa i atractiva de cara a possibles compradors.
Fins aquí la vessant pràctica del tema, però el més important és l'idea en si de propietat intel·lectual. Qualsevol idea que puguem tenir, no és purament produïda per nosaltres, sinó tot el contrari, les nostres idees, projectes, creacions, expressions no són res més que diverses idees, projectes, creacions, expressions d'altres autors barrejades dins nostre.
Si agafo uns quants escuradents, una mica de plastelina i ho transformo en una estructura en forma de castell, no puc dir que l'idea de l'obra en si és meva, ja que si jo no conegués els escuradents ni la plastelina ni hagués sentit a parlar mai d'un castell, seria incapaç de fer l'obra d'art. Tindria el dret legítim, si volgués, de vendre l'obra d'art o treure'n algun tipus de profit, però no podria afirmar que la propietat intel·lectual de l'idea en si del castell d'escuradents és meva ni per tant prohibir de reproduir-lo, o detenir un jove de setze anys, oi que seria ridícul?
Diu la història, que als cims més rocosos i impracticables dels Pirineus Bascos, hi va aparèixer un ós: L’ós Nabar.
