Doble discurs lingüístic a Catalunya

Des de l’11 de juny Televisió de Catalunya emet dos dels seus programes més populars, El cor de la ciutat i Karakia, amb sub títols en àrab i en castellà mitjançant la televisió digital terrestre. Segons el director de TVC, Francesc Escribano, “l’objectiu és acostar els continguts als nous ciutadans del país que tenen aquestes llengües com a maternes”. La iniciativa ha sorgit de la Comissió de la Diversitat de TVC, el director de la qual, Miquel Garcia, afi rma que “la cadena ha de fer un esforç per adap tar-se a la nova realitat i refl ectir-la en l’emissió, contribuint a la cohesió social”. La subtitulació multilingüe també es vol ampliar al xinès i al romanès, encara que a poc a poc, “per què l’esforç de producció és enorme”. Segons, dades de l’Institut Estadístic de Catalunya, els ciutadans magribins i els llatinoamericans conformen les comunitats de nouvinguts més nom broses de Catalunya. El gener del 2007 hi havia empadronades prop de 200.000 persones originàries del Magrib, sobretot del Marroc, i uns 300.000 ciutadans de diferents països llatinoamericans. No obstant això, els estudis lingüístics realitzats pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona han posat de relleu que el 60% dels catalans d’origen ma­gribí tenen l’amazig com a llengua materna, en comptes de l’àrab. Al mateix temps, di­versos sociolingüístiques alerten que el fet d’encoratjar l’ús de llengües dominants en els països d’origen, en detriment de les prò­pies, pot facilitar el menysteniment del ca­talà per nouvinguts parlants de llengües mi­noritzades. Aquest encoratjament es podria fer ja sigui proposant-les com a assignatura optativa a les escoles o ara amb la subtitula­ció de programes de televisió, sempre que a la vegada es proposés d’usar — i s’animés a usar — les llengües minoritzades. Segons aquests especialistes, accions en aquesta direcció podrien interpretar-se com un dis­curs de normalitat en l’hegemonia de les llengües dominants en el país d’origen i podria fer entendre que aquesta situació és traslladable a la societat catalana: famílies que passin a usar entre ells l’àrab en comp­tes de l’amazig poden ser més insensibles al doble discurs lingüístic de les autoritats del país. Per altra banda, cal considerar que aquest cas no afecta només a la comunitat amazig (la més nombrosa d’entre les dife­rents comunitats de nous catalans), sinó que és un fet recurrent en altres: per exemple, la majoria del catalans d’origen pakistanès són de llengua panjabi i no urdu –la llengua ofi­cial del país–, o només el 30% dels filipins tenen com a llengua pròpia el tagal, sobre el qual s’ha construït la llengua oficial de les Filipines. En aquest últim cas, el GELA ha identificat tretze llengües filipines diferents parlades a Catalunya.

Saludem, per tant, l’acció de la Televisió de Catalunya, tot i que no consideraríem prio­ritàries llengües pròximes com el castellà o el romanès, però alertem dels perills de la inclusió de, per exemple, l’àrab sense la de l’amazig. Una proposta a favor de la inte­gració respectuosa dels nous catalans pot te­nir conseqüències diametralment oposades a les desitjades.

[Article extret de l'últim número (342) de la revista Kataluna Esperantisto, publicació oficial de l'Associació Catalana d'Esperanto. Podeu descarregar-vos-la sencera punxant aquí]