Guitarra espanyola? Catalana!

Sense ànim de bilbenyejar, és cert que corre una mena, per dir-ne d’alguna manera, de llegenda urbana entre certs sectors de la societat catalana que diu que la guitarra espanyola és en realitat un invent català, com el cacaolat o la ratafia, doncs bé, tafanejant el Diccionari Etimològic d’en Coromines hi he trobat aquesta perla a l’article que parla de la paraula guitarra en si mateixa:

A Itàlia , en el S. XV, es tenia aquest instrument com una invenció catalana […] ghiterra, ab aliis ghiterna vocatur --- Ghiterrae autem usus, propter tenuem ejus sonum, rarissimus est, Ad eamque multo saepius catalanas mulieres carmina quaedam amatoria audivi concinere, quam viros quicpiam eam personare>: seria, doncs, més aviat instrument usat per les dones catalanes, per a cançons d’amor, que no pels homes, segons De inventione et usu musicae, de Johannis Tinctoris, músic del rei de Nàpols, 1445-1511 (cita d’H. Anglès, La Mús. En la Corte de los Reyes Católicos, 24).

Ja sé que amb això no n’hi ha prou per reclamar l’abolició del terme guitarra espanyola de l’imaginari col·lectiu, però si més no aporta una mica de seriositat a la llegenda.

Dubte resolt

Fa un dies (masses) plantejava l'enigma de l'origen de la paraula atzagaia. Doncs bé, després d'exàmens i gràcies a la inestimable aportació d'en Robert, ja tenim la clau de la qüestió.
A Estudi de llengua i literatures catalanes de Germà Colón ens aclareix el dubte: ≪Del berber zagâya, s'introdueix a través de l'àrab magribí i hispànic en el català i altres llengües europees, per la qual cosa es considera un arabisme.≫ I per si encara dubtem, Antoni I. Alomar ens explica el mateix fet des del punt de vista sociolingüístic: ≪Posteriorment, els almoràvits i els almohades, que conqueriren les Balears, varen ser també pobles procedents de l'interior del Sàhara, islamitzats de fresc. Aquestes berbers i els anteriors es varen arabitzar aviat a les Balears (en queden paraules com genet i atzagaia, a més dels topònims, Marratxí, Ràpita, Manacor, Mancor, etc) i a la península Ibèrica perquè l'àrab era la llengua de la religió victoriosa que els distingia de la població autòctona dominada.≫
Així doncs, el problema era que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana diu que atzagaia prové de la paraula az-zagâya, i és així, però aquesta no és una paraula berber com diu, sinó que és la transformació de la paraula berber original zagâya a l'àrab hispànic (vulgar). Hauria de dir, doncs, que prové de l'àrab vulgar, que és el que diu amb la paraula genet, que és el mateix cas.

Dubte etimològic

Ja he parlat alguna vegada de la paraula atzagaia, em penso.
Vaig voler que aquesta paraula donés nom al blog perquè em cridava l'atenció que fos una de les poques paraules d'origen amazigh amazic que té el català. Ara però, veig que segurament no és així. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana prové

[s. XIII; del berber az-zagâya, íd.]

Com que no tinc cap mena de coneixement d'àrab o amazic (malanomenat berber) m'ho vaig creure. Buscant una mica però, he començat a sospitar.
Resulta que totes les paraules començades per atz- d'origen no romànic que surten al diccionari provenen, segons aquest, de l'àrab (vulgar o magrebí).
Per exemple, de la paraula atzerola i els derivats atzeroler i atzerolera l'origen sembla ser àrab:

[1653; de l'àr. az-za´rûra, íd.]

També passa amb d'altres paraules, com atzar, atzeituní, atzembla o atzucac. Totes les paraules comencen per az-z en l'adaptació del mot orginari a l'alfabet llatí. És curiós, tenint en compte que l'amazic i l'àrab formen part de famílies lingüístiques diferents i que s'assemblen tant com el català i el polonès, que mots tan semblants provinguin de llengües diferents.
Recorrent al Diccionari Etimològic d'en Coromines, amo i senyor de l'etimologia catalana, no trobem res de nou, sembla ser que és la font d'inspiració del Gran Diccionari.
És simplement casualitat, i són correctes aquests orígens? És un error i en realitat atzagaia prové de l'àrab? És que totes vénen de l'amazic?

Mutilació lingüística

Aquest migdia, tornant de l’institut, tot creuant-me amb un parell de nois que hi pujaven, no he pogut evitar de sentir una frase de la conversa que mantenien...

... al fin i al cap no importa, v(e)ritat?...

Mentres Mentre discutia amb mi mateix si la frase escoltada sentida era en català o castellà m’ha vingut al cap un exercici lingüístic que vaig fer a l’estiu.
Tracta de quatre frases redactades primer en català, después després en occità aranès i per últim en català col·loquial amb les interferències habituals (aseptades acceptades o no) del castellà. La idea era il·lustrar, prenent l’occità com a referència, com el castellà va deformant la nostra llengua, allunyant-la de les arrels (i del parentiu occità):

Català genuí:
He de partir. Que sàpigues que m’ha decebut que no m’hagis convidat pas a beure de la darrera ampolla. La següent vegada no et daré pas el meu suport. Me’n vaig a cercar un habitatge de dues cambres.

Occità aranès:
È de partir. Que sàpies que m’a decebut que non m’ages convidat pas a béuer dera darrèra botelha. Eth següent viatge non te darè pas eth mèn supòrt. Me’n vau a cercar en un abitatge de dues crambes.

Català amb interferències:
Tinc que marxar. Que sàpigues que m’ha decepcionat que no m’hagis invitat a beure de l’última botella. La pròxima vegada no te donaré el meu apoio. Me’n vaig a buscar una vivenda de dos habitacions.

Sí, sí, asepto accepto que el text(e) és un pèl subrrealista, però m’ho havia de fer venir bé…
En fi, el que ara em pregunto és, tant poc amor propi tenim, que som capaços de mutilar la nostra llengua d’aquesta manera?
Ara més que mai, ens fan falta les paraules d’en Cesk Freixas

Néixer en una terra que em pertany, i sentir l’orgull d’una llengua, que après a estimar…

Tal faràs, tal trobaràs

Atenció, Zapatero ha promès que d’aquí deu anys cada jove que acabi l’ESO parlarà perfectament anglès. Ho recull un article que ha sortit avui mateix a El País que es titula A más lenguas, menos español. Segons l’autor, sembla ser que la diversitat lingüística a la Unió Europea afavoreix l’augment de les llengües fortes (anglès, francès, i alemany) i perjudica la resta de llengües de la Unió, que es veuen arraconades.

L’autor fa referència a una suposada voluntat de la Unió a preservar la resta de llengües i en concret parla d’un documento de inetelectuales, citant un tal Maalouf que afirma que “La diversitat lingüística constitueix el fonament mateix de la idea d’Europa”.

Mentre llegia, pensava, i el català què? Per què no en diu res aquest article? Qui es preocupa de l’aragonès, l’asturià, l’occità, el piemontès, el bretó, l’arpità, el sard, el basc...? Una de les frases destacades de l’article fa així Las lenguas no son el euro, mueven muchos más sentimientos. Felicitats noi! Has descobert la sopa d’all...

Tant amb el títol com amb l'artcile en si, s'hi pot endevinar un cert regust agre de no només aquest autor, sinó tots els inetel·lectuals de la llengua castellana, que veuen com la glòria de la llengua de l'imperi és constantment relativitzada a Europa. Amb tot, una connexió neuronal perversa em fa venir al cap allò de “tal faràs, tal trobaràs”.

Dolarcràcia Lingüística

L'altre dia, tot esperant el tren a l'estació de Granollers, vaig veure al fons de l'andana un noi dret parlant amb entusiasme i una gran gesticulació a un altre que seia en un d'aquest bancs vermells tan incòmodes de Renfe. El noi que seia, se li veia d'una hora lluny que era estranger (guiri), en canvi el noi que parlava tenia aspecte de ser d'aquí. Vaig pensar que segurament devien ser una parella d'intercanvi d'algun institut o una cosa per l'estil. Per curiositat lingüística m'hi vaig apropar tan dissimuladament com vaig poder. Efectivament, el noi suposadament autòcton parlava en anglès, mentre l'altre se'l mirava atònit. Parlava a batzegades, amb una pronunciació gairebé literal i acompanyant l'explicació amb tot de moviments de braç ràpids i descontrolats que recordaven una llengua de signes improvisada. L'escena em va recordar quan vaig fer l'intercanvi amb Alemanya, i és que no em comunicava pas amb gaire més elegància que la parella de l'andana.

El cas és que contemplant-los, vaig decidir fer una mica de matemàtiques. Per l'aspecte, suposem que el noi aborigen té la meva edat o un any menys, això és setze o disset anys. Suposem també, que comencés a estudiar anglès a 4t de primària com a molt tard. Això fa entre vuit i nou anys d'estudi de la llengua anglesa. La dada és alarmant. Vuit anys estudiant una llengua dues o tres hores la setmana per acabar parlant-la així?

Podem pensar que l'individu en concret és un negat, però aviam, siguem realistes, quants de nosaltres no hem sentit impotència alguna vegada per haver d'explicar en anglès una cosa i no ser-ne capaços, malgrat els anys que fa que l'estudiem?

La conclusió fàcil és pensar que el nostre sistema educatiu és lingüísticament desastrós i que cal una millora substancial en l'estudi de llengües estrangeres, que segons sembla és el que pensa el conseller d'educació quan parla de construir un país trilingüe.

Ara bé, com tot en aquest món, el tema de l'anglès té un rerefons que sovint ignorem.

Un estudi avalat per l'Estat Francès del professor François Grin, de la Universitat de Ginebra posa de manifest un seguit de dades força interessants. Segons diu, gràcies a l'hegemonia de l'anglès com a llengua internacional de facto, els EUA, per exemple, estalvien cada any 16.000 milions de dòlars en inversió per l'aprenentatge de llengües estrangeres a les escoles, una xifra que suposa entre la meitat una tercera part del pressupost d'aquest estat en recerca i formació, base del desenvolupament científic, tecnològic i militar del país. També segons el mateix estudi, Gran Bretanya obté cada any, gràcies al predomini de l'anglès, entre 17.000 i 18.000 milions d'euros, xifra que suposa l'1% del seu PIB.

És a dir, que mentre nosaltres destinem tota mena de recursos i fins i tot posem en perill la llengua vehicular dels nostres centres per dominar una llengua que mai parlarem tan bé com els que la tenen com a llengua materna, els països anglòfons s'enriqueixen amb els nostres diners.

Així doncs, no deu ser que el problema no és com ensenyem anglès, sinó el fet en si d'ensenyar-lo com a llengua de comunicació internacional?

Apadrina una paraula!

Nap-buf, picaresca, gatzara, àzig, forrellat, ravatxol, albirar, atzucac... la llista podria ser infinita. Hi ha un munt de paraules que mica en mica s’han anat deixant de banda i que actualment resten pràcticament en desús. Aquestes paraules orfes necessiten d’algú que les cuidi, doncs si no aviat moriran en l’oblit.
Per salvar-les, proposo que cadascú de nosaltres n’apadrini almenys una, és a dir, que triar-ne una i proposar-se d’usar-la en tots els àmbits, com si es tractés d’una paraula normal: a la feina, amb els amics, al bar, al gimnàs, a l’institut... Això sí, tenint sempre apunt una bona definició per si algú te la demana. També cal que et preocupis de mirar, si és que és possible i pel bé de la paraula, la seva etimologia, és a dir, mirar d’esbrinar qui són els seus pares biològics per si mai, de gran, decideix que els vol conèixer.
No deixis mai de propugnar als quatre vents que has apadrinat la teva paraula, els actes de caritat sempre són molt ben vistos, et pot ajudar a guanyar-te fama de bon jan. Tampoc no dubtis de la utilitat de l’acte, doncs l’apadrinament és sempre un bon tema de conversa, sobretot en aquestes situacions incòmodes (com en un ascensor, per exemple) en què no saps gaire què dir, sempre pots deixar anar: Quina paraula ha apadrinat, vostè?
Per si encara no n’estàs del tot convençut, explicaré la meva experiència en l’adopció.
Les paraules que vaig triar van ser atzagaia i la seva germaneta petita atzagaiada, com segurament els lectors més aguts ja us devíeu imaginar.
Atzagaia vol dir ‘llança de git curta i de poc pes’ segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana i la seva germaneta, segons aquest mateix vol dir ‘cop d’atzagaia’ o ‘acció irreflexiva, inconsiderada’. La paraula passà a la llengua catalana cap al segle XIII i vingué de l’amazigh (segons algunes etimologies, encara que està per demostrar, una dia parlaré del tema). La primera vegada que tenim constància de la seva germana (atzagaiada) és del 1839.
La sonoritat i elegància d’aquestes paraules és innegable, així com el seu ús encara pot ser freqüent, sobretot el de atzagaiada, ja que les accions irreflexives o inconsiderades sembla ser que no estan pas desapareixent
En fi, ja saps quina paraula vols apadrinar?

I ja que parlem de paraules, una prova auditiva: Algú és capaç d’entendre el que diu aquest personatge entre els segons 00:46 i 00:51?

Per què balla en Joan Petit?

Tots recordem de quan érem petits la famosa cançó popular infantil d’en Joan Petit, que ens feien cantar per aprendre parts del cos i, alhora, per mirar de fer-nos entrenar la memòria.
Les cançons infantils, com tot en aquest món, tenen un origen, i el d’aquesta cançó en concret és especialment curiós i digne de ser investigat.
L’any 1463 es va produir una revolta al poble de Vilafranca a la província de Roergue, Occitània, contra Lluís XIV, sent-ne un dels cabdills Joan Petit, però amb tanta mala sort que fou traït, capturat per les tropes reials i condemnat a mort. A aquella època, la pena de mort era una tortura que consistia en lligar l’home a terra i amb una roda de carro, anar trencant-li parts del cos fins arribar al cap. Així doncs, quan la cançó diu “balla amb la mà, mà, mà amb el peu, peu, peu amb el dit, dit, dit...” són parts del cos que li anaven trencant.
Com a cançó popular, que es cantava als nens alhora que servia als grans per recordar el cabdill assassinat, feia i fa, que encara avui de segueix cantant, així:

Joan Petit que dança,
per lo Rei de França
Amb lo pè, pè, pè
(...)
Amb lo dit, dit, dit
Atal dança Joan Petit

Segurament, la cançó es va transmetre a la Catalunya Nord i d’aquí a la resta de Catalunya a on, segons el folklorista Joan Amades, passà a ser inicialment un ball eròtic de l’aristocràcia. Mentre sonava la cançó, ballaven i es tocaven les parts del cos que s’anaven dient. Finalment, ha acabat sent una cançó infantil, com a Occitània, que tots sabem o hem cantat alguna vegada.

Us deixo amb una cançó del grup occità Nadau que explica la història del revoltat, cantada en occità gascó :

Auròst tà Joan Petit (Nadau)

Auròst tà Joan Petit
Rèquiem per en Joan Petit

En país de Vilafranca,
Al país de Vilafranca
Que s'i lhevèn per milièrs,
S’hi revoltaren per milers,
Contra lo gran rèi de França,
Contra el gran rei de França,
En mil shèis cents quaranta tres,
El mil sis cents quaranta tres,
Mes òc, praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí pobre,
En mil shèis cents quaranta tres.
El mil sis cents quaranta tres.

Entà har guèrra a la talha,
Per fer la guerra a la “taille” (impost)
Qu'avèn causit tres capdaus,
Van escollir tres cabdills
L'un Laforca, l'aute Lapalha,
L’un Laforca, l’altre Lapalha
Joan Petit qu'èra lo tresau.
Joan Petit era el tercer
Mes òc, praubòt, mes òc, praubòt,
Doncs sí, probre, doncs sí,
Joan Petit qu'èra lo tresau.
Joan Petit era el tercer

Per tota l'Occitania,
Per tota Occitània
Que'us aperavan croquants,
Els anomenaren “croquants”
N'avèn per tota causida,
Tenien com a tota opció
Que la miseria o la sang.
La misèria o la sang
Mes òc praubòt, mes òc praubòt
Doncs sí, pobre, doncs sí
Que la miseria o la sang.
La misèria o la sang

E qu'estón per tròp d'ahida
I fou per excés de confiança
Venuts per los capulats,
Venuts pels consellers
Eths que vivèn de trahida,
Ells viuen de la traïció
Çò qui n'a pas jamei cambiat.
Això no ha canviat pas
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
Çò qui n'a pas jamei cambiat.
Això o ha canviat pas.

Que'us hiquèn dessús l'arròda,
Els posaen sota la roda,
E que'us croishín tots los òs,
I els trencaren tots els ossos
D'aqueth temps qu'èra la mòda
A aquell temps era la moda
De's morir atau, tròç a tròç.
De morir així, tros a tros
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
De's morir atau, tròç a tròç.
De morir així, tros a tros.

E qu'estó ua triste dança,
I fou una trista dansa
Dab la cama, e lo pè, e lo dit,
Amb la cama, i el preu, i el dit
Atau per lo rei de França,
Així pel rei de França
Atau que dançè Joan Petit.
Així ballà Joan Petit
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
Atau que dançè Joan petit.
Així dansà Joan Petit.

E l'istuèra qu'a hèit son viatge,
I la història que ha fet el seu viatge
Qu'a pres camin de cançon,
Ha pres camí de cançó
Camin de ronda taus mainatges,
Camí de rotllana pels nens
Mes uei que sabem, tu e jo.
Però avui ho sabem, tu i jo
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
Mes uei que sabem, tu e jo.
Però avui ho sabem, tu i jo.

L'home Neandertal i l'art del llenguatge

L'altre dia, emetien per TV3 la famosa pel·lícula En busca del foc, tot un clàssic.
A la pel·lícula, hi surten membres de l'espècia coneguda amb el nom d'home de Neandertal, que va aparèixer, segons diuen, fa 150.000 anys, i va conviure durant milers d'anys amb els antecessors de l'home modern, fins que van desaparèixer sobtadament fa uns 30.000 anys, segons el que se'n sap fins ara. Sovint, aquests individus són imaginats (o recreats, com a la pel·lícula) com a éssers més primitius i menys evolucionats que els antecessors de l'home.
Doncs bé, recentment, la revista Science, una de les més prestigioses del món pel que fa a la publicació de troballes científiques, ha publicat una llista dels millors treballs d'investigació, segons la revista, de l'any 2007, entre els quals, s'hi pot trobar un estudi fet a Sidrón, Astúries.
Aquest estudi, signat per l'equip científic dirigit per Javier Fortea i realitzat en col·laboració amb l'Institut Max Planck de Leipzig (Alemanya) i el CESIC demostra, a partir de l'estudi genètic d'unes restes trobades a les coves asturianes de Sidrón, que els homes de Neandertal tenien les mateixes mutacions del gen FOXP2 que l'home modern, unes mutacions úniques de l'home que permeten la capacitat del llenguatge.
No es tracta, però d'un gen mutat que per si sol ens doni la capacitat de parlar, sinó que intervé en la base neuronal del llenguatge. Pel que se'n sap, el gen FOXP2 produeix una proteïna indispensable pel funcionament de diverses zones del cervell que ens permeten articular paraules i dominar la sintaxi.
Estudis com aquest demostren que l'home de Neandertal era molt més proper a nosaltres del que sovint ens podríem imaginar.