L'etimologia de l’alcoholisme

Sovint utilitzem paraules, que tot i saber que no procedeixen de la nostra llengua, no ens parem a pensar per què les diem, i si formen part de l’argot juvenil encara menys.
Vet aquí l’etimologia de cinc paraules d'aquestes:

Birra: És el nom italià per anomenar la cervesa, que al ser més curt i fàcil de pronunciar s’ha acabat popularitzant aquí.
Tequila: El nom de tequila és en realitat una denominació d’origen, prové de la ciutat Tequila, de Mèxic. La paraula en si ve de la llengua indígena tequillan que vol dir “lloc dels tributs” en náhuatl
Calimotxo¹: Prové de l’argot basc: Kalimotxo. Diuen que durant les festes del Port Vell d’Algorta el 12 d’agost de 1972, una de les barres van veure que el vi que tenien estava picat i, per no llençar-lo, van decidir barrejar-lo amb refresc de cola. Per poder-lo vendre millor (ja que ja existia aquest combinat) van decidir posar-li un nom original. No els en sortia cap, fins que va aparèixer un noi que es deia Kalimero. Sembla que el noi no era gaire guapo i, tot fent broma sobre això, algú va dir que lleig en basc era motxo , tot i que els altres deien que no era cert. D’aquí va sortir el nom de Kalimotxo, que, amb la conya, va acaba essent el nom de la beguda.
Cubata: S’ha transmès a la nostra llengua de l’argot del castellà.
El 1898, Cuba assoleix la independència respecte l’Estat Espanyol. Durant les festes de celebració, es van inventar un combinat nou: Rom amb cola, que el van anomenar “Cuba Libre” en honor al motiu de la festa. Aquest nom es va estendre a la resta de zones de parla castellana, on agafà un significat més ampli, el de combinat de beguda alcohòlica amb una beguda de no alcohòlica.
Seguint la tendència de l’argot castellà de la segona meitat del segle XX de fer acabar les paraules amb el sufix –ata (com bocata), de cubalibre va passar a cubata.
Carajillo²: Ve de quan les tropes espanyoles van ocupar Cuba, que no rebien gaires provisions i s’havien de proveir de productes autòctons, entre els quals hi havia cafè i rom. Deien que aquest combinat els feia agafar coraje. Quan s’apropava un combat, deien: ¡vamos a cojer corajillo!. De la paraula corajillo en va sortir més tard carajillo.


¹ ”En el nombre del calimocho”
² http://etimologias.dechile.net/?carajillo

El miracle del còrnic

Al sud-oest de l’Estat d’Anglaterra, s’hi situa Cornualla, un petit país celta de aproximadament mig milió d’habitants.

Actualment s’hi parla anglès a absolutament tots els àmbits, tot i que històricament la llengua pròpia fos el còrnic, de la família celta, com el gal·lès o el bretó.

Aquesta llengua, però, té una peculiaritat que la fa gairebé única.

L’última parlant de la llengua, va ser Dolly Pentreath que va morir al desembre de 1777, i les seves últimes paraules, segons diuen, van ser Me ne vidn cewsel Sawznek!, que vol dir, No vull pas parlar anglès!.

A principis del segle XX, però, la llengua va ressuscitar. Un grup de persones la van recuperar a partir de textos antics, en van fer una gramàtica i la van transmetre als fills, els quals van créixer amb el còrnic com a llengua materna.

El 1979 es creà la Kowethas an Yeth Kernewek (Societat de la Llengua Còrnica), que ha intentat promoure escoles en la llengua còrnica, a l’estil de les yisgolion meithin gal·leses i de les ikastolak basques. Segons un informe anomenat “MacKinnon“ fet l’any 2000, hi ha 300 parlants efectius de còrnic i 3.000 persones capaces de parlar-lo. El nombre d’alumnes que reben alguna mena d’ensenyament en còrnic és de 120 a primària (de 39.000 alumnes), 70 a secundària (de 32.000 alumnes), 365 a classes nocturnes i 85 més per lliure. Tant a Cornualla com a Londres hi ha cursos de còrnic.

Això ens demostra que més enllà de les condicions favorables o adverses, la clau per a la preservació d’una llengua és l’actitud dels parlants.

Salut mental i bilingüisme

Científicament ja fa temps que es diu que ésser bilingüe és beneficiós pel nostre cervell.

Al 2004, un grup de la Universitat de York, al Canadà, va fer un estudi amb proves a 104 canadencs, la meitat monolingües (anglès) i l’altre meitat bilingües (anglès + llengua indígena). Les proves consistien en exercicis per avaluar coses com la capacitat de fer raonaments no verbals, la velocitat de resposta o l’habilitat amb el vocabulari. La conclusió de l’estudi va ser que el bilingüisme ajuda a preservar i desenvolupar la capacitat cognitiva d’un individu.

Fa pocs dies, va sortir a la pàgina Eurekalert.org, que una investigació de la Universitat Colúmbia Britànica afirma, amb proves científiques, que els nens petits que es crien en una casa bilingüe aprenen més ràpidament que un nen monolingüe.

Més enllà de les raons biològiques, el bilingüisme ens ajuda a obrir la ment, veure i entendre altres formes culturals, descobrir noves formes d’expressió, potenciar l’intercanvi cultural...

A la Generalitat sembla que li agrada molt això del bi- o tri- lingüisme: l’Ernest Maragall ja va dir que tenia com a objectiu potenciar el trilingüisme, s’han fet passos per intentar potenciar l’ús i el coneixement de l’anglès, hi ha el projecte d’implantar una hora més de castellà, etc. El problema és que aquest interès per les llengües no respon a les raons de les que parlàvem abans, sinó a la tendència de l’oligopoli lingüístic naixent, que eleva a la categoria d’ “internacional” cinc o sis macroidiomes, en detriment de la resta de llengües, que es veuen reduïdes a simples llengües nacionals no competitives i per tant no rendibles d’estudiar o promocionar.

L’objectiu hauria de ser impulsar una societat poliglota, on cadascú pogués triar la llengua que vol estudiar, gran o petita, i així fomentar el coneixement divers, que ens enriquiria i ens beneficiaria com a persones i com a cultura.

Cada dues setmanes mor una llengua

Un estudi de National Geographic a càrrec de David Harrison i Gregory D. S. Anderson ha reafirmat encara més el que ja se sabia: la diversitat lingüística avança vertiginosament cap a la reducció. Segons l’estudi, la meitat de les aproximadament 7.000 llengües que hi ha al món poden desaparèixer aquest segle.

També ha revelat que cada dues setmanes mor l’últim parlant d’una llengua.

Harrison, en una conferència de premsa telefònica, va dir que el vuitanta per cent de la població mundial parla vuitanta-tres llengües, en canvi hi ha 3.005 llengües que en total són parlades només per un 0,2 per cent.

Els impulsors de l’estudi culpen la globalització d’obligar a molta gent a adoptar una llengua dominant per poder conviure amb les normes del mercat, provocant així la desaparició de moltes llengües minoritzades.

Cada vegada que mor una llengua, es perd tota una cultura, tota una manera d’entendre el món i de relacionar-se amb el medi.

Tot i que l’estudi apunta principalment centre i sud Amèrica com a llocs conflictius, no ens cal pas anar tant lluny per trobar testimonis d’agonia d’una llengua, ben a prop podem trobar idiomes com l’occità, l’aragonès o l’asturià – entre d’altres – que oblidats pels governs que els regeixen dia a dia lluiten per sobreviure.

Aquest estudi, com ja s’ha fet tantes altres vegades, evidencia la necessitat imminent d’una consciència ecolingüística real i global, això és un moviment fort en denfensa de la diversitat lingüística, un moviment que defensi les llengües i cultures minoritzades.

Les peculiaritats de la llengua pirahã

Edward Sapir, considerat un dels pares de la lingüístic moderna, deia que el llenguatge és un fenomen tant universal com divers.
Totes les societats humanes han concebut formes de comunicació verbals. Aquestes formes de comunicació sempre han tingut relació, però també han provocat una diversitat cultural enorme.
La llengua Pirahã és una llengua parlada prop del riu Maici, a l’Amazones de Brasil.
Actualment en queden menys de 200 parlants. Aquesta llengua té peculiaritats com per exemple que no té paraules per designar els colors. Té tan sols deu fonemes, no existeixen els temps verbals en passat, tampoc no tenen registres escrits ni literatura oral. De fet, els membres d’aquesta tribu no tenen memòria col·lectiva més amunt de dues generacions.
El més interessant, però, és que només tenen tres paraules relacionades amb les matemàtiques: hói (un), hoí (dos) i aibai (molts).
Els Piraha, no han après mai portuguès, i es comuniquen amb l’exterior a través d’un pidgin barreja entre portuguès i piraha sense cap numeral.
Sapir, a més a més d’afirmar l’universalitat i la diversitat del llenguatge també defensava la hipotesi de Sapir-Whorf, formulada per ell mateix juntament amb Benjamin Lee Whorf. Aquesta hipòtesi diu que els aspectes gramaticals d’una llengua concreta determinen la manera de pensar dels parlants d’aquesta.
Durant gran part del segle XX els lingüistes s’han dividit entre partidaris i detractors d’aquest determinisme lingüístic.
Ara però, gràcies a l’estudi d’aquesta llengua tant curiosa, sembla que s’ha demostrat la certesa de la hipòtesi.
Peter Gordon, juntament amb Keren i Daniel Everertt, dos grans estudiosos de la llengua Piraha, han realitzat experiments força significatius.
Per exemple, en Peter s’asseu davant d’un piraha amb un bastó entre mig, col·loca cinc fruites en el seu cantó del bastó i demana al natiu que el copiï posant exactament el mateix nombre de fruites al seu cantó. Quan es tracta d’una o dues fruites l’encerta, però quan es tracte de nombres més elevats l’indígena no és capaç de posar-n’hi exactament el mateix nombre.
Els piraha no mostren signes d’insuficiència cognitiva, simplement el determinisme lingüístic de la seva gramàtica no els permet comptar.

La prostitució de la utopia

No és pas notícia que les empreses més espavilades, s’amaguin darrere de marques, fent bandera de sistemes de vida i valors, amb l’objectiu d’atraure clients i així augmentar vendes. Aquest cas però, em sembla que va més enllà del que moltes vegades podem imaginar.

Ahir, baixant amb un amic de l’estació nord de Granollers direcció al centre amb la intenció de gaudir d’un bon concert, vam topar amb un anunci de la marca de whisky White Label. Es tractava d’una plafó de fons vermell amb l’imatge de Quentin Tarantino amb una samarreta que hi posava: Soy Dewarista.

No era la primera vegada que veia l’anunci, però com cada vegada em va cridar l’atenció. Evidentment, només veient el rètol ja t’adones de què va la cosa, una marca que s’aprofita de la terminació “ista”, aplicada normalment a persones involucrades en corrents filosòfics per a fer màrqueting.

Un cop a casa, decideixo investigar una mica més sobre aquest fenomen.

Resulta que l’empresa basa tota la seva campanya publicitària en la creació, o més ben dit simulació d’una mena d’ideologia.

Segons l’empresa, el dewarisme ve del fill del fundador de l’empresa, el senyor Tommy Dewar, i la màxima d’aquesta filosofia és “El sufrimiento no no es la base del éxito.”

Eva Sanagustín afirma en el seu bloc, haver llegit en un publireportatge de la revista Clio una definició de dewarista: “quien da lo mejor de sí mismo y aspira a triunfar pero sin olvidarse los gozar de los pequeños placeres”

Navegant per la web www.dewarism.com hi podem trobar coses com “No pierdas la oportunidad de entrar i descubrir una nueva forma de vivir y disfrutar la vida: Tommy Dewar te enseñará a hacerlo con su ideología.”

No cal pensar pas gaire per adonar-se de que no ens està venent whisky aquesta gent, sinó tota una manera d’entendre el món, un sistema de valors i una manera de recórrer la vida, o com a mínim, ho fan veure.

Com poden ser tant desagradables com per imitar els moviments socials amb eslògans, simbologia, i més, amb l’únic objectiu de fer diners?

On ens portaran els valors d’individualisme i consumisme que ens proposa aquesta marca, i en general tot el món de la publicitat?

Tot plegat, fa fàstig.

El bilingüisme gallec

Avui, divendres 17 d'agost, ha sortit una notícia a "El ideal Gallego" amb el títol "Només un 28% dels universitaris veu necessari dominar la llengua gallega" i parla d'una enquesta feta a la universitat d'A Coruña que reflecteix aquesta dada que ha motivat a la mateixa universitat a fer el "Pla de normalització lingüístic" segons el qual, el curs vinent, una de cada tres matèries troncals es faran en gallec a les aules de la universita, l'objectiu: "es busca equiparar les dues llengües oficials en l'àmbit universitari."
Galiza sempre ha sabut mantenir la llengua, segurament hi ha ajudat el fer de que no hi ha hagut massificacions en grans ciutats per tant la gent s'ha mantingut més en zones rurals o vivint i ocupant-se de les mateixes tasques que els seus avantpassats.
En els últims cinquanta anys, però, això ha patit una regressió molt bèstia.
Després de llegir la notícia m'he recordat d'unes dades que vam fer servir un dia per un treball d'institut i que ajuden a entendre millor la notícia:

*Dades del Plan Xeral de Normalización da Lengua Galega

Podem observar, que a la columna dels que afirmen parlar sempre gallec, o sigui, els parlants de debò, s'hi pot veure com va disminuint el tant per cent a mida que els enquestats són més joves. Podem veure com els parlants de gallec passen de ser tres quarts de la població a ser-ne gairebé només un quart.
Ara imaginem-nos com serà la taula quan la generació més jove (de 24 anys en avall) tingui fills i hagin de transmetre la llengua. Només quatre de cada deu gallecs podrien transmetre la llengua, però seran encara menys si tenim en compte que si en una parella un parla castellà i l'altre gallec, el més fàcil és que a casa es parli castellà i que per tant el nen es criï majoritàriament amb aquesta llengua.
Quan aquests nens ocupin el lloc dels avis que hi ha ara, la llengua gallega serà molt probablement i si res no canvia una llengua residual i molt minoritària. Tot aquest canvi només en un parell o tres de generacions.
La culpa d'aquesta pèrdua cultural és precisament l'objectiu del pla que es vol posar en marxa: Equiparar les dues llengües oficials, o sigui, el bilingüisme.
Les comunitats bilingües, poden mantenir-se com a tals durant temps o acabar sent monolingües, o sigui acabar amb la substitució d'una de les dues llengües a favor de l'altra.
En el cas gallec, em penso que tenint en compte aquestes dades queda força clar quin tipus de bilingüisme hi ha a Galiza.
Malgrat això, els governs, tant el gallec com l'estatal, disfressats d'una falsa preocupació per les llengües regionals segueixen defensant el model bilingüe que només portarà a la minorització i desaparició de les llengües autòctones.

Propietat intel·lectual?

El dia vuit d’aquest mes (agost), a la regió de Marsella de l’Estat Francès, va ser detingut un menor acusat d’atemptar contra la propietat intel·lectual i els drets d’autor.

Resulta que el noi de setze anys, pocs dies després de l’estrena mundial de Harry Potter and the Deathly Hallows, en va penjar una traducció al francès que ell mateix havia fet amb un temps rècord a una pàgina d'Internet, evidentment sense permís legal. Els investigadors de la policia, van quedar parats de la professionalitat de la traducció. La retenció del menor per part de la policia va durar vint-i-quatre hores, durant les quals es va estar interrogant al noi. El jove s'enfrontava a una demanda de l'editorial del llibre, l'empresa Gallimard que podia acabar amb una sanció econòmica considerable.

Aquest dilluns, però, s'ha fet pública la notícia de que finalment el jove traductor no serà processat. Segons el portaveu de l'editorial “L'objectiu no ha sigut financer, només es tractava de protegir els drets d'autor”, l'empresa diu haver recolzat l'operació policial “per recordar a la gent que la pirateria ataca els drets bàsics dels autors i els creadors”.

D'aquesta protecció dels drets d'autor, se'n diu Copyright. Aquesta idea, però, no és més que una farsa, inventada per les grans editorials, amb l'únic objectiu de fer diners, i no precisament pensant en els autors. El col·lectiu WuMing, partidaris i defensors del Copyleft (terme oposat al Copyright), és un exemple molt clar de com n'és de mentida tot això de la propietat intel·lectual.

Aquest col·lectiu, des de fa anys, escriu llibres que lliurament et pots baixar d'Internet, fotocopiar-los, distribuir-los... Tot plegat sense perdre-hi diners. Això passa perquè estan sota llicència Copyleft, que permet la distribució de l'obra. Els drets d'autor estan protegits igualment, ja que és el mateix col·lectiu el que en permet la difusió i reproducció gratuïta, però en canvi, si una editorial volgués editar el llibre per vendre'l, hauria de demanar permís al col·lectiu, i aquest en demanaria una comissió, d'aquesta manera, ja comencen a fer diners.

Ara bé, si algú pot triar entre baixar-se un llibre d'Internet o comprar-lo, no es decidirà per l'opció més barata? Així doncs, segur que no hi perden diners? El col·lectiu respon aquesta mateixa pregunta de la següent manera:
La resposta és: senzillament no. Cada vegada més experiències editorials demostren que la lògica “copia pirata = copia no venuda” no té cap sentit. Si no fos així, no s'entendria el fet que la nostra novel·la Q, que es pot baixar gratuïtament des de fa tres anys, hagi arribat a la dotzena edició i hagi superat les dues-centes mil copies venudes.

De fet, si pensem una mica, no és tant estrany això. Suposem que per curiositat un dia em baixo aquesta novel·la i que m'agrada molt. Potser en faré una fotocopia per a un amic, aviam si a ell també li agrada tant, però si un dia és l'aniversari d'una bona amiga i decideixo regalar-li un llibre, no li regalaré un plec de fulls trets de l'impresora, serà més maco si li regalo un llibre de debò, i, total, què són nou euros que et pot costar una edició barata comparat amb una amiga? D'aquesta manera ja tenim una venta. Ara resulta que a l'amiga li encanta el llibre i se'n baixa un altre de WuMing. Li agrada molt, però mentre el llegeix decideix comprar-lo per poder llegir més còmodament. Ja tenim una altra venda.

Podria allargar la història fins les dues-centes mil copies venudes del llibre Q, però no fa falta. D'això en podem concloure que una copia gratuïta no fa baixar les vendes, sinó que popularitza l'obra i això la fa més famosa i atractiva de cara a possibles compradors.

Fins aquí la vessant pràctica del tema, però el més important és l'idea en si de propietat intel·lectual. Qualsevol idea que puguem tenir, no és purament produïda per nosaltres, sinó tot el contrari, les nostres idees, projectes, creacions, expressions no són res més que diverses idees, projectes, creacions, expressions d'altres autors barrejades dins nostre.

Si agafo uns quants escuradents, una mica de plastelina i ho transformo en una estructura en forma de castell, no puc dir que l'idea de l'obra en si és meva, ja que si jo no conegués els escuradents ni la plastelina ni hagués sentit a parlar mai d'un castell, seria incapaç de fer l'obra d'art. Tindria el dret legítim, si volgués, de vendre l'obra d'art o treure'n algun tipus de profit, però no podria afirmar que la propietat intel·lectual de l'idea en si del castell d'escuradents és meva ni per tant prohibir de reproduir-lo, o detenir un jove de setze anys, oi que seria ridícul?

Realment la dona parla més que l'home?

A mig curs, la professora de català, ens va passar una entrevista a la neuropsiquiatra nord-americana Louann Brinzendine.
La frase de reclam de l'entrevista era “La dona fa servir 20.000 paraules al dia, l'home 7.000”.
Ella defensa al llibre El cerebro femenino que les persones estem enormament determinades biologicament, en tots els camps de la nostra vida. De fet, quan li pregunten “Les hormones ens determinen?” respon “Conformen els nostres valors i desitjos. Guien les nostres conductes alimentàries, socials, sexuals i, en definitiva, la nostra manera de ser”
No fa gaire gràcia aquest determinisme biològic, i menys encara barrejat amb el sexisme, això de que si les dones i els homes tenim els rols que tenim és per una qüestió biològica i no social.
Doncs bé, efectivament, el plantejament d'aquesta psiquiatra és fals.
Un grup d'investigadors de la universitat de Texas a Austin, han publicat un estudi titulat Are Women Really More Talkative Than Men? que desmenteix aquesta llegenda urbana.
Entre el 1998 i el 2004, van col·locar dispositius electrònics a l'orella a prop de 400 estudiants d'Estats Units i de Mèxic. Aquests dispositius recollien l'estona que la persona parlava al dia.
El dispositiu s'activava durant trenta segons cada dotze minuts i mig, de manera que la persona que el protava no podia saber quan se l'hi estava fent la prova.
El resultat d'aquesta prova va ser que tant homes com dones, pronunciem de mitjana i aproximadament unes 16.000 paraules al dia.
Així doncs, es desmenteix el tòpic de que les dones són unes cotorres i els homes uns reservats que no saben expressar-se.

Doble discurs lingüístic a Catalunya

Des de l’11 de juny Televisió de Catalunya emet dos dels seus programes més populars, El cor de la ciutat i Karakia, amb sub títols en àrab i en castellà mitjançant la televisió digital terrestre. Segons el director de TVC, Francesc Escribano, “l’objectiu és acostar els continguts als nous ciutadans del país que tenen aquestes llengües com a maternes”. La iniciativa ha sorgit de la Comissió de la Diversitat de TVC, el director de la qual, Miquel Garcia, afi rma que “la cadena ha de fer un esforç per adap tar-se a la nova realitat i refl ectir-la en l’emissió, contribuint a la cohesió social”. La subtitulació multilingüe també es vol ampliar al xinès i al romanès, encara que a poc a poc, “per què l’esforç de producció és enorme”. Segons, dades de l’Institut Estadístic de Catalunya, els ciutadans magribins i els llatinoamericans conformen les comunitats de nouvinguts més nom broses de Catalunya. El gener del 2007 hi havia empadronades prop de 200.000 persones originàries del Magrib, sobretot del Marroc, i uns 300.000 ciutadans de diferents països llatinoamericans. No obstant això, els estudis lingüístics realitzats pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona han posat de relleu que el 60% dels catalans d’origen ma­gribí tenen l’amazig com a llengua materna, en comptes de l’àrab. Al mateix temps, di­versos sociolingüístiques alerten que el fet d’encoratjar l’ús de llengües dominants en els països d’origen, en detriment de les prò­pies, pot facilitar el menysteniment del ca­talà per nouvinguts parlants de llengües mi­noritzades. Aquest encoratjament es podria fer ja sigui proposant-les com a assignatura optativa a les escoles o ara amb la subtitula­ció de programes de televisió, sempre que a la vegada es proposés d’usar — i s’animés a usar — les llengües minoritzades. Segons aquests especialistes, accions en aquesta direcció podrien interpretar-se com un dis­curs de normalitat en l’hegemonia de les llengües dominants en el país d’origen i podria fer entendre que aquesta situació és traslladable a la societat catalana: famílies que passin a usar entre ells l’àrab en comp­tes de l’amazig poden ser més insensibles al doble discurs lingüístic de les autoritats del país. Per altra banda, cal considerar que aquest cas no afecta només a la comunitat amazig (la més nombrosa d’entre les dife­rents comunitats de nous catalans), sinó que és un fet recurrent en altres: per exemple, la majoria del catalans d’origen pakistanès són de llengua panjabi i no urdu –la llengua ofi­cial del país–, o només el 30% dels filipins tenen com a llengua pròpia el tagal, sobre el qual s’ha construït la llengua oficial de les Filipines. En aquest últim cas, el GELA ha identificat tretze llengües filipines diferents parlades a Catalunya.

Saludem, per tant, l’acció de la Televisió de Catalunya, tot i que no consideraríem prio­ritàries llengües pròximes com el castellà o el romanès, però alertem dels perills de la inclusió de, per exemple, l’àrab sense la de l’amazig. Una proposta a favor de la inte­gració respectuosa dels nous catalans pot te­nir conseqüències diametralment oposades a les desitjades.

[Article extret de l'últim número (342) de la revista Kataluna Esperantisto, publicació oficial de l'Associació Catalana d'Esperanto. Podeu descarregar-vos-la sencera punxant aquí]