L'etimologia de l’alcoholisme

Sovint utilitzem paraules, que tot i saber que no procedeixen de la nostra llengua, no ens parem a pensar per què les diem, i si formen part de l’argot juvenil encara menys.
Vet aquí l’etimologia de cinc paraules d'aquestes:

Birra: És el nom italià per anomenar la cervesa, que al ser més curt i fàcil de pronunciar s’ha acabat popularitzant aquí.
Tequila: El nom de tequila és en realitat una denominació d’origen, prové de la ciutat Tequila, de Mèxic. La paraula en si ve de la llengua indígena tequillan que vol dir “lloc dels tributs” en náhuatl
Calimotxo¹: Prové de l’argot basc: Kalimotxo. Diuen que durant les festes del Port Vell d’Algorta el 12 d’agost de 1972, una de les barres van veure que el vi que tenien estava picat i, per no llençar-lo, van decidir barrejar-lo amb refresc de cola. Per poder-lo vendre millor (ja que ja existia aquest combinat) van decidir posar-li un nom original. No els en sortia cap, fins que va aparèixer un noi que es deia Kalimero. Sembla que el noi no era gaire guapo i, tot fent broma sobre això, algú va dir que lleig en basc era motxo , tot i que els altres deien que no era cert. D’aquí va sortir el nom de Kalimotxo, que, amb la conya, va acaba essent el nom de la beguda.
Cubata: S’ha transmès a la nostra llengua de l’argot del castellà.
El 1898, Cuba assoleix la independència respecte l’Estat Espanyol. Durant les festes de celebració, es van inventar un combinat nou: Rom amb cola, que el van anomenar “Cuba Libre” en honor al motiu de la festa. Aquest nom es va estendre a la resta de zones de parla castellana, on agafà un significat més ampli, el de combinat de beguda alcohòlica amb una beguda de no alcohòlica.
Seguint la tendència de l’argot castellà de la segona meitat del segle XX de fer acabar les paraules amb el sufix –ata (com bocata), de cubalibre va passar a cubata.
Carajillo²: Ve de quan les tropes espanyoles van ocupar Cuba, que no rebien gaires provisions i s’havien de proveir de productes autòctons, entre els quals hi havia cafè i rom. Deien que aquest combinat els feia agafar coraje. Quan s’apropava un combat, deien: ¡vamos a cojer corajillo!. De la paraula corajillo en va sortir més tard carajillo.


¹ ”En el nombre del calimocho”
² http://etimologias.dechile.net/?carajillo

El miracle del còrnic

Al sud-oest de l’Estat d’Anglaterra, s’hi situa Cornualla, un petit país celta de aproximadament mig milió d’habitants.

Actualment s’hi parla anglès a absolutament tots els àmbits, tot i que històricament la llengua pròpia fos el còrnic, de la família celta, com el gal·lès o el bretó.

Aquesta llengua, però, té una peculiaritat que la fa gairebé única.

L’última parlant de la llengua, va ser Dolly Pentreath que va morir al desembre de 1777, i les seves últimes paraules, segons diuen, van ser Me ne vidn cewsel Sawznek!, que vol dir, No vull pas parlar anglès!.

A principis del segle XX, però, la llengua va ressuscitar. Un grup de persones la van recuperar a partir de textos antics, en van fer una gramàtica i la van transmetre als fills, els quals van créixer amb el còrnic com a llengua materna.

El 1979 es creà la Kowethas an Yeth Kernewek (Societat de la Llengua Còrnica), que ha intentat promoure escoles en la llengua còrnica, a l’estil de les yisgolion meithin gal·leses i de les ikastolak basques. Segons un informe anomenat “MacKinnon“ fet l’any 2000, hi ha 300 parlants efectius de còrnic i 3.000 persones capaces de parlar-lo. El nombre d’alumnes que reben alguna mena d’ensenyament en còrnic és de 120 a primària (de 39.000 alumnes), 70 a secundària (de 32.000 alumnes), 365 a classes nocturnes i 85 més per lliure. Tant a Cornualla com a Londres hi ha cursos de còrnic.

Això ens demostra que més enllà de les condicions favorables o adverses, la clau per a la preservació d’una llengua és l’actitud dels parlants.

Salut mental i bilingüisme

Científicament ja fa temps que es diu que ésser bilingüe és beneficiós pel nostre cervell.

Al 2004, un grup de la Universitat de York, al Canadà, va fer un estudi amb proves a 104 canadencs, la meitat monolingües (anglès) i l’altre meitat bilingües (anglès + llengua indígena). Les proves consistien en exercicis per avaluar coses com la capacitat de fer raonaments no verbals, la velocitat de resposta o l’habilitat amb el vocabulari. La conclusió de l’estudi va ser que el bilingüisme ajuda a preservar i desenvolupar la capacitat cognitiva d’un individu.

Fa pocs dies, va sortir a la pàgina Eurekalert.org, que una investigació de la Universitat Colúmbia Britànica afirma, amb proves científiques, que els nens petits que es crien en una casa bilingüe aprenen més ràpidament que un nen monolingüe.

Més enllà de les raons biològiques, el bilingüisme ens ajuda a obrir la ment, veure i entendre altres formes culturals, descobrir noves formes d’expressió, potenciar l’intercanvi cultural...

A la Generalitat sembla que li agrada molt això del bi- o tri- lingüisme: l’Ernest Maragall ja va dir que tenia com a objectiu potenciar el trilingüisme, s’han fet passos per intentar potenciar l’ús i el coneixement de l’anglès, hi ha el projecte d’implantar una hora més de castellà, etc. El problema és que aquest interès per les llengües no respon a les raons de les que parlàvem abans, sinó a la tendència de l’oligopoli lingüístic naixent, que eleva a la categoria d’ “internacional” cinc o sis macroidiomes, en detriment de la resta de llengües, que es veuen reduïdes a simples llengües nacionals no competitives i per tant no rendibles d’estudiar o promocionar.

L’objectiu hauria de ser impulsar una societat poliglota, on cadascú pogués triar la llengua que vol estudiar, gran o petita, i així fomentar el coneixement divers, que ens enriquiria i ens beneficiaria com a persones i com a cultura.