Mutilació lingüística

Aquest migdia, tornant de l’institut, tot creuant-me amb un parell de nois que hi pujaven, no he pogut evitar de sentir una frase de la conversa que mantenien...

... al fin i al cap no importa, v(e)ritat?...

Mentres Mentre discutia amb mi mateix si la frase escoltada sentida era en català o castellà m’ha vingut al cap un exercici lingüístic que vaig fer a l’estiu.
Tracta de quatre frases redactades primer en català, después després en occità aranès i per últim en català col·loquial amb les interferències habituals (aseptades acceptades o no) del castellà. La idea era il·lustrar, prenent l’occità com a referència, com el castellà va deformant la nostra llengua, allunyant-la de les arrels (i del parentiu occità):

Català genuí:
He de partir. Que sàpigues que m’ha decebut que no m’hagis convidat pas a beure de la darrera ampolla. La següent vegada no et daré pas el meu suport. Me’n vaig a cercar un habitatge de dues cambres.

Occità aranès:
È de partir. Que sàpies que m’a decebut que non m’ages convidat pas a béuer dera darrèra botelha. Eth següent viatge non te darè pas eth mèn supòrt. Me’n vau a cercar en un abitatge de dues crambes.

Català amb interferències:
Tinc que marxar. Que sàpigues que m’ha decepcionat que no m’hagis invitat a beure de l’última botella. La pròxima vegada no te donaré el meu apoio. Me’n vaig a buscar una vivenda de dos habitacions.

Sí, sí, asepto accepto que el text(e) és un pèl subrrealista, però m’ho havia de fer venir bé…
En fi, el que ara em pregunto és, tant poc amor propi tenim, que som capaços de mutilar la nostra llengua d’aquesta manera?
Ara més que mai, ens fan falta les paraules d’en Cesk Freixas

Néixer en una terra que em pertany, i sentir l’orgull d’una llengua, que après a estimar…

Tal faràs, tal trobaràs

Atenció, Zapatero ha promès que d’aquí deu anys cada jove que acabi l’ESO parlarà perfectament anglès. Ho recull un article que ha sortit avui mateix a El País que es titula A más lenguas, menos español. Segons l’autor, sembla ser que la diversitat lingüística a la Unió Europea afavoreix l’augment de les llengües fortes (anglès, francès, i alemany) i perjudica la resta de llengües de la Unió, que es veuen arraconades.

L’autor fa referència a una suposada voluntat de la Unió a preservar la resta de llengües i en concret parla d’un documento de inetelectuales, citant un tal Maalouf que afirma que “La diversitat lingüística constitueix el fonament mateix de la idea d’Europa”.

Mentre llegia, pensava, i el català què? Per què no en diu res aquest article? Qui es preocupa de l’aragonès, l’asturià, l’occità, el piemontès, el bretó, l’arpità, el sard, el basc...? Una de les frases destacades de l’article fa així Las lenguas no son el euro, mueven muchos más sentimientos. Felicitats noi! Has descobert la sopa d’all...

Tant amb el títol com amb l'artcile en si, s'hi pot endevinar un cert regust agre de no només aquest autor, sinó tots els inetel·lectuals de la llengua castellana, que veuen com la glòria de la llengua de l'imperi és constantment relativitzada a Europa. Amb tot, una connexió neuronal perversa em fa venir al cap allò de “tal faràs, tal trobaràs”.