Dolarcràcia Lingüística

L'altre dia, tot esperant el tren a l'estació de Granollers, vaig veure al fons de l'andana un noi dret parlant amb entusiasme i una gran gesticulació a un altre que seia en un d'aquest bancs vermells tan incòmodes de Renfe. El noi que seia, se li veia d'una hora lluny que era estranger (guiri), en canvi el noi que parlava tenia aspecte de ser d'aquí. Vaig pensar que segurament devien ser una parella d'intercanvi d'algun institut o una cosa per l'estil. Per curiositat lingüística m'hi vaig apropar tan dissimuladament com vaig poder. Efectivament, el noi suposadament autòcton parlava en anglès, mentre l'altre se'l mirava atònit. Parlava a batzegades, amb una pronunciació gairebé literal i acompanyant l'explicació amb tot de moviments de braç ràpids i descontrolats que recordaven una llengua de signes improvisada. L'escena em va recordar quan vaig fer l'intercanvi amb Alemanya, i és que no em comunicava pas amb gaire més elegància que la parella de l'andana.

El cas és que contemplant-los, vaig decidir fer una mica de matemàtiques. Per l'aspecte, suposem que el noi aborigen té la meva edat o un any menys, això és setze o disset anys. Suposem també, que comencés a estudiar anglès a 4t de primària com a molt tard. Això fa entre vuit i nou anys d'estudi de la llengua anglesa. La dada és alarmant. Vuit anys estudiant una llengua dues o tres hores la setmana per acabar parlant-la així?

Podem pensar que l'individu en concret és un negat, però aviam, siguem realistes, quants de nosaltres no hem sentit impotència alguna vegada per haver d'explicar en anglès una cosa i no ser-ne capaços, malgrat els anys que fa que l'estudiem?

La conclusió fàcil és pensar que el nostre sistema educatiu és lingüísticament desastrós i que cal una millora substancial en l'estudi de llengües estrangeres, que segons sembla és el que pensa el conseller d'educació quan parla de construir un país trilingüe.

Ara bé, com tot en aquest món, el tema de l'anglès té un rerefons que sovint ignorem.

Un estudi avalat per l'Estat Francès del professor François Grin, de la Universitat de Ginebra posa de manifest un seguit de dades força interessants. Segons diu, gràcies a l'hegemonia de l'anglès com a llengua internacional de facto, els EUA, per exemple, estalvien cada any 16.000 milions de dòlars en inversió per l'aprenentatge de llengües estrangeres a les escoles, una xifra que suposa entre la meitat una tercera part del pressupost d'aquest estat en recerca i formació, base del desenvolupament científic, tecnològic i militar del país. També segons el mateix estudi, Gran Bretanya obté cada any, gràcies al predomini de l'anglès, entre 17.000 i 18.000 milions d'euros, xifra que suposa l'1% del seu PIB.

És a dir, que mentre nosaltres destinem tota mena de recursos i fins i tot posem en perill la llengua vehicular dels nostres centres per dominar una llengua que mai parlarem tan bé com els que la tenen com a llengua materna, els països anglòfons s'enriqueixen amb els nostres diners.

Així doncs, no deu ser que el problema no és com ensenyem anglès, sinó el fet en si d'ensenyar-lo com a llengua de comunicació internacional?