29 de gener del 2008

Apadrina una paraula!

Nap-buf, picaresca, gatzara, àzig, forrellat, ravatxol, albirar, atzucac... la llista podria ser infinita. Hi ha un munt de paraules que mica en mica s’han anat deixant de banda i que actualment resten pràcticament en desús. Aquestes paraules orfes necessiten d’algú que les cuidi, doncs si no aviat moriran en l’oblit.
Per salvar-les, proposo que cadascú de nosaltres n’apadrini almenys una, és a dir, que triar-ne una i proposar-se d’usar-la en tots els àmbits, com si es tractés d’una paraula normal: a la feina, amb els amics, al bar, al gimnàs, a l’institut... Això sí, tenint sempre apunt una bona definició per si algú te la demana. També cal que et preocupis de mirar, si és que és possible i pel bé de la paraula, la seva etimologia, és a dir, mirar d’esbrinar qui són els seus pares biològics per si mai, de gran, decideix que els vol conèixer.
No deixis mai de propugnar als quatre vents que has apadrinat la teva paraula, els actes de caritat sempre són molt ben vistos, et pot ajudar a guanyar-te fama de bon jan. Tampoc no dubtis de la utilitat de l’acte, doncs l’apadrinament és sempre un bon tema de conversa, sobretot en aquestes situacions incòmodes (com en un ascensor, per exemple) en què no saps gaire què dir, sempre pots deixar anar: Quina paraula ha apadrinat, vostè?
Per si encara no n’estàs del tot convençut, explicaré la meva experiència en l’adopció.
Les paraules que vaig triar van ser atzagaia i la seva germaneta petita atzagaiada, com segurament els lectors més aguts ja us devíeu imaginar.
Atzagaia vol dir ‘llança de git curta i de poc pes’ segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana i la seva germaneta, segons aquest mateix vol dir ‘cop d’atzagaia’ o ‘acció irreflexiva, inconsiderada’. La paraula passà a la llengua catalana cap al segle XIII i vingué de l’amazigh (segons algunes etimologies, encara que està per demostrar, una dia parlaré del tema). La primera vegada que tenim constància de la seva germana (atzagaiada) és del 1839.
La sonoritat i elegància d’aquestes paraules és innegable, així com el seu ús encara pot ser freqüent, sobretot el de atzagaiada, ja que les accions irreflexives o inconsiderades sembla ser que no estan pas desapareixent
En fi, ja saps quina paraula vols apadrinar?

I ja que parlem de paraules, una prova auditiva: Algú és capaç d’entendre el que diu aquest personatge entre els segons 00:46 i 00:51?

14 de gener del 2008

Per què balla en Joan Petit?

Tots recordem de quan érem petits la famosa cançó popular infantil d’en Joan Petit, que ens feien cantar per aprendre parts del cos i, alhora, per mirar de fer-nos entrenar la memòria.
Les cançons infantils, com tot en aquest món, tenen un origen, i el d’aquesta cançó en concret és especialment curiós i digne de ser investigat.
L’any 1463 es va produir una revolta al poble de Vilafranca a la província de Roergue, Occitània, contra Lluís XIV, sent-ne un dels cabdills Joan Petit, però amb tanta mala sort que fou traït, capturat per les tropes reials i condemnat a mort. A aquella època, la pena de mort era una tortura que consistia en lligar l’home a terra i amb una roda de carro, anar trencant-li parts del cos fins arribar al cap. Així doncs, quan la cançó diu “balla amb la mà, mà, mà amb el peu, peu, peu amb el dit, dit, dit...” són parts del cos que li anaven trencant.
Com a cançó popular, que es cantava als nens alhora que servia als grans per recordar el cabdill assassinat, feia i fa, que encara avui de segueix cantant, així:

Joan Petit que dança,
per lo Rei de França
Amb lo pè, pè, pè
(...)
Amb lo dit, dit, dit
Atal dança Joan Petit

Segurament, la cançó es va transmetre a la Catalunya Nord i d’aquí a la resta de Catalunya a on, segons el folklorista Joan Amades, passà a ser inicialment un ball eròtic de l’aristocràcia. Mentre sonava la cançó, ballaven i es tocaven les parts del cos que s’anaven dient. Finalment, ha acabat sent una cançó infantil, com a Occitània, que tots sabem o hem cantat alguna vegada.

Us deixo amb una cançó del grup occità Nadau que explica la història del revoltat, cantada en occità gascó :


Auròst tà Joan Petit (Nadau)

Auròst tà Joan Petit
Rèquiem per en Joan Petit

En país de Vilafranca,
Al país de Vilafranca
Que s'i lhevèn per milièrs,
S’hi revoltaren per milers,
Contra lo gran rèi de França,
Contra el gran rei de França,
En mil shèis cents quaranta tres,
El mil sis cents quaranta tres,
Mes òc, praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí pobre,
En mil shèis cents quaranta tres.
El mil sis cents quaranta tres.

Entà har guèrra a la talha,
Per fer la guerra a la “taille” (impost)
Qu'avèn causit tres capdaus,
Van escollir tres cabdills
L'un Laforca, l'aute Lapalha,
L’un Laforca, l’altre Lapalha
Joan Petit qu'èra lo tresau.
Joan Petit era el tercer
Mes òc, praubòt, mes òc, praubòt,
Doncs sí, probre, doncs sí,
Joan Petit qu'èra lo tresau.
Joan Petit era el tercer

Per tota l'Occitania,
Per tota Occitània
Que'us aperavan croquants,
Els anomenaren “croquants”
N'avèn per tota causida,
Tenien com a tota opció
Que la miseria o la sang.
La misèria o la sang
Mes òc praubòt, mes òc praubòt
Doncs sí, pobre, doncs sí
Que la miseria o la sang.
La misèria o la sang

E qu'estón per tròp d'ahida
I fou per excés de confiança
Venuts per los capulats,
Venuts pels consellers
Eths que vivèn de trahida,
Ells viuen de la traïció
Çò qui n'a pas jamei cambiat.
Això no ha canviat pas
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
Çò qui n'a pas jamei cambiat.
Això o ha canviat pas.

Que'us hiquèn dessús l'arròda,
Els posaen sota la roda,
E que'us croishín tots los òs,
I els trencaren tots els ossos
D'aqueth temps qu'èra la mòda
A aquell temps era la moda
De's morir atau, tròç a tròç.
De morir així, tros a tros
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
De's morir atau, tròç a tròç.
De morir així, tros a tros.

E qu'estó ua triste dança,
I fou una trista dansa
Dab la cama, e lo pè, e lo dit,
Amb la cama, i el preu, i el dit
Atau per lo rei de França,
Així pel rei de França
Atau que dançè Joan Petit.
Així ballà Joan Petit
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
Atau que dançè Joan petit.
Així dansà Joan Petit.

E l'istuèra qu'a hèit son viatge,
I la història que ha fet el seu viatge
Qu'a pres camin de cançon,
Ha pres camí de cançó
Camin de ronda taus mainatges,
Camí de rotllana pels nens
Mes uei que sabem, tu e jo.
Però avui ho sabem, tu i jo
Mes òc praubòt, mes òc praubòt,
Doncs sí, pobre, doncs sí,
Mes uei que sabem, tu e jo.
Però avui ho sabem, tu i jo.

3 de gener del 2008

L'home Neandertal i l'art del llenguatge

L'altre dia, emetien per TV3 la famosa pel·lícula En busca del foc, tot un clàssic.
A la pel·lícula, hi surten membres de l'espècia coneguda amb el nom d'home de Neandertal, que va aparèixer, segons diuen, fa 150.000 anys, i va conviure durant milers d'anys amb els antecessors de l'home modern, fins que van desaparèixer sobtadament fa uns 30.000 anys, segons el que se'n sap fins ara. Sovint, aquests individus són imaginats (o recreats, com a la pel·lícula) com a éssers més primitius i menys evolucionats que els antecessors de l'home.
Doncs bé, recentment, la revista Science, una de les més prestigioses del món pel que fa a la publicació de troballes científiques, ha publicat una llista dels millors treballs d'investigació, segons la revista, de l'any 2007, entre els quals, s'hi pot trobar un estudi fet a Sidrón, Astúries.
Aquest estudi, signat per l'equip científic dirigit per Javier Fortea i realitzat en col·laboració amb l'Institut Max Planck de Leipzig (Alemanya) i el CESIC demostra, a partir de l'estudi genètic d'unes restes trobades a les coves asturianes de Sidrón, que els homes de Neandertal tenien les mateixes mutacions del gen FOXP2 que l'home modern, unes mutacions úniques de l'home que permeten la capacitat del llenguatge.
No es tracta, però d'un gen mutat que per si sol ens doni la capacitat de parlar, sinó que intervé en la base neuronal del llenguatge. Pel que se'n sap, el gen FOXP2 produeix una proteïna indispensable pel funcionament de diverses zones del cervell que ens permeten articular paraules i dominar la sintaxi.
Estudis com aquest demostren que l'home de Neandertal era molt més proper a nosaltres del que sovint ens podríem imaginar.