Nap-buf, picaresca, gatzara, àzig, forrellat, ravatxol, albirar, atzucac... la llista podria ser infinita. Hi ha un munt de paraules que mica en mica s’han anat deixant de banda i que actualment resten pràcticament en desús. Aquestes paraules orfes necessiten d’algú que les cuidi, doncs si no aviat moriran en l’oblit.
Per salvar-les, proposo que cadascú de nosaltres n’apadrini almenys una, és a dir, que triar-ne una i proposar-se d’usar-la en tots els àmbits, com si es tractés d’una paraula normal: a la feina, amb els amics, al bar, al gimnàs, a l’institut... Això sí, tenint sempre apunt una bona definició per si algú te la demana. També cal que et preocupis de mirar, si és que és possible i pel bé de la paraula, la seva etimologia, és a dir, mirar d’esbrinar qui són els seus pares biològics per si mai, de gran, decideix que els vol conèixer.
No deixis mai de propugnar als quatre vents que has apadrinat la teva paraula, els actes de caritat sempre són molt ben vistos, et pot ajudar a guanyar-te fama de bon jan. Tampoc no dubtis de la utilitat de l’acte, doncs l’apadrinament és sempre un bon tema de conversa, sobretot en aquestes situacions incòmodes (com en un ascensor, per exemple) en què no saps gaire què dir, sempre pots deixar anar: Quina paraula ha apadrinat, vostè?
Per si encara no n’estàs del tot convençut, explicaré la meva experiència en l’adopció.
Les paraules que vaig triar van ser atzagaia i la seva germaneta petita atzagaiada, com segurament els lectors més aguts ja us devíeu imaginar.
Atzagaia vol dir ‘llança de git curta i de poc pes’ segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana i la seva germaneta, segons aquest mateix vol dir ‘cop d’atzagaia’ o ‘acció irreflexiva, inconsiderada’. La paraula passà a la llengua catalana cap al segle XIII i vingué de l’amazigh (segons algunes etimologies, encara que està per demostrar, una dia parlaré del tema). La primera vegada que tenim constància de la seva germana (atzagaiada) és del 1839.
La sonoritat i elegància d’aquestes paraules és innegable, així com el seu ús encara pot ser freqüent, sobretot el de atzagaiada, ja que les accions irreflexives o inconsiderades sembla ser que no estan pas desapareixent
En fi, ja saps quina paraula vols apadrinar?
I ja que parlem de paraules, una prova auditiva: Algú és capaç d’entendre el que diu aquest personatge entre els segons 00:46 i 00:51?
Per salvar-les, proposo que cadascú de nosaltres n’apadrini almenys una, és a dir, que triar-ne una i proposar-se d’usar-la en tots els àmbits, com si es tractés d’una paraula normal: a la feina, amb els amics, al bar, al gimnàs, a l’institut... Això sí, tenint sempre apunt una bona definició per si algú te la demana. També cal que et preocupis de mirar, si és que és possible i pel bé de la paraula, la seva etimologia, és a dir, mirar d’esbrinar qui són els seus pares biològics per si mai, de gran, decideix que els vol conèixer.
No deixis mai de propugnar als quatre vents que has apadrinat la teva paraula, els actes de caritat sempre són molt ben vistos, et pot ajudar a guanyar-te fama de bon jan. Tampoc no dubtis de la utilitat de l’acte, doncs l’apadrinament és sempre un bon tema de conversa, sobretot en aquestes situacions incòmodes (com en un ascensor, per exemple) en què no saps gaire què dir, sempre pots deixar anar: Quina paraula ha apadrinat, vostè?
Per si encara no n’estàs del tot convençut, explicaré la meva experiència en l’adopció.
Les paraules que vaig triar van ser atzagaia i la seva germaneta petita atzagaiada, com segurament els lectors més aguts ja us devíeu imaginar.
Atzagaia vol dir ‘llança de git curta i de poc pes’ segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana i la seva germaneta, segons aquest mateix vol dir ‘cop d’atzagaia’ o ‘acció irreflexiva, inconsiderada’. La paraula passà a la llengua catalana cap al segle XIII i vingué de l’amazigh (segons algunes etimologies, encara que està per demostrar, una dia parlaré del tema). La primera vegada que tenim constància de la seva germana (atzagaiada) és del 1839.
La sonoritat i elegància d’aquestes paraules és innegable, així com el seu ús encara pot ser freqüent, sobretot el de atzagaiada, ja que les accions irreflexives o inconsiderades sembla ser que no estan pas desapareixent
En fi, ja saps quina paraula vols apadrinar?
I ja que parlem de paraules, una prova auditiva: Algú és capaç d’entendre el que diu aquest personatge entre els segons 00:46 i 00:51?
