26 d’agost del 2007

La prostitució de la utopia

No és pas notícia que les empreses més espavilades, s’amaguin darrere de marques, fent bandera de sistemes de vida i valors, amb l’objectiu d’atraure clients i així augmentar vendes. Aquest cas però, em sembla que va més enllà del que moltes vegades podem imaginar.

Ahir, baixant amb un amic de l’estació nord de Granollers direcció al centre amb la intenció de gaudir d’un bon concert, vam topar amb un anunci de la marca de whisky White Label. Es tractava d’una plafó de fons vermell amb l’imatge de Quentin Tarantino amb una samarreta que hi posava: Soy Dewarista.

No era la primera vegada que veia l’anunci, però com cada vegada em va cridar l’atenció. Evidentment, només veient el rètol ja t’adones de què va la cosa, una marca que s’aprofita de la terminació “ista”, aplicada normalment a persones involucrades en corrents filosòfics per a fer màrqueting.

Un cop a casa, decideixo investigar una mica més sobre aquest fenomen.

Resulta que l’empresa basa tota la seva campanya publicitària en la creació, o més ben dit simulació d’una mena d’ideologia.

Segons l’empresa, el dewarisme ve del fill del fundador de l’empresa, el senyor Tommy Dewar, i la màxima d’aquesta filosofia és “El sufrimiento no no es la base del éxito.”

Eva Sanagustín afirma en el seu bloc, haver llegit en un publireportatge de la revista Clio una definició de dewarista: “quien da lo mejor de sí mismo y aspira a triunfar pero sin olvidarse los gozar de los pequeños placeres”

Navegant per la web www.dewarism.com hi podem trobar coses com “No pierdas la oportunidad de entrar i descubrir una nueva forma de vivir y disfrutar la vida: Tommy Dewar te enseñará a hacerlo con su ideología.”

No cal pensar pas gaire per adonar-se de que no ens està venent whisky aquesta gent, sinó tota una manera d’entendre el món, un sistema de valors i una manera de recórrer la vida, o com a mínim, ho fan veure.

Com poden ser tant desagradables com per imitar els moviments socials amb eslògans, simbologia, i més, amb l’únic objectiu de fer diners?

On ens portaran els valors d’individualisme i consumisme que ens proposa aquesta marca, i en general tot el món de la publicitat?

Tot plegat, fa fàstig.

17 d’agost del 2007

El bilingüisme gallec

Avui, divendres 17 d'agost, ha sortit una notícia a "El ideal Gallego" amb el títol "Només un 28% dels universitaris veu necessari dominar la llengua gallega" i parla d'una enquesta feta a la universitat d'A Coruña que reflecteix aquesta dada que ha motivat a la mateixa universitat a fer el "Pla de normalització lingüístic" segons el qual, el curs vinent, una de cada tres matèries troncals es faran en gallec a les aules de la universita, l'objectiu: "es busca equiparar les dues llengües oficials en l'àmbit universitari."
Galiza sempre ha sabut mantenir la llengua, segurament hi ha ajudat el fer de que no hi ha hagut massificacions en grans ciutats per tant la gent s'ha mantingut més en zones rurals o vivint i ocupant-se de les mateixes tasques que els seus avantpassats.
En els últims cinquanta anys, però, això ha patit una regressió molt bèstia.
Després de llegir la notícia m'he recordat d'unes dades que vam fer servir un dia per un treball d'institut i que ajuden a entendre millor la notícia:


*Dades del Plan Xeral de Normalización da Lengua Galega

Podem observar, que a la columna dels que afirmen parlar sempre gallec, o sigui, els parlants de debò, s'hi pot veure com va disminuint el tant per cent a mida que els enquestats són més joves. Podem veure com els parlants de gallec passen de ser tres quarts de la població a ser-ne gairebé només un quart.
Ara imaginem-nos com serà la taula quan la generació més jove (de 24 anys en avall) tingui fills i hagin de transmetre la llengua. Només quatre de cada deu gallecs podrien transmetre la llengua, però seran encara menys si tenim en compte que si en una parella un parla castellà i l'altre gallec, el més fàcil és que a casa es parli castellà i que per tant el nen es criï majoritàriament amb aquesta llengua.
Quan aquests nens ocupin el lloc dels avis que hi ha ara, la llengua gallega serà molt probablement i si res no canvia una llengua residual i molt minoritària. Tot aquest canvi només en un parell o tres de generacions.
La culpa d'aquesta pèrdua cultural és precisament l'objectiu del pla que es vol posar en marxa: Equiparar les dues llengües oficials, o sigui, el bilingüisme.
Les comunitats bilingües, poden mantenir-se com a tals durant temps o acabar sent monolingües, o sigui acabar amb la substitució d'una de les dues llengües a favor de l'altra.
En el cas gallec, em penso que tenint en compte aquestes dades queda força clar quin tipus de bilingüisme hi ha a Galiza.
Malgrat això, els governs, tant el gallec com l'estatal, disfressats d'una falsa preocupació per les llengües regionals segueixen defensant el model bilingüe que només portarà a la minorització i desaparició de les llengües autòctones.

16 d’agost del 2007

Propietat intel·lectual?

El dia vuit d’aquest mes (agost), a la regió de Marsella de l’Estat Francès, va ser detingut un menor acusat d’atemptar contra la propietat intel·lectual i els drets d’autor.

Resulta que el noi de setze anys, pocs dies després de l’estrena mundial de Harry Potter and the Deathly Hallows, en va penjar una traducció al francès que ell mateix havia fet amb un temps rècord a una pàgina d'Internet, evidentment sense permís legal. Els investigadors de la policia, van quedar parats de la professionalitat de la traducció. La retenció del menor per part de la policia va durar vint-i-quatre hores, durant les quals es va estar interrogant al noi. El jove s'enfrontava a una demanda de l'editorial del llibre, l'empresa Gallimard que podia acabar amb una sanció econòmica considerable.

Aquest dilluns, però, s'ha fet pública la notícia de que finalment el jove traductor no serà processat. Segons el portaveu de l'editorial “L'objectiu no ha sigut financer, només es tractava de protegir els drets d'autor”, l'empresa diu haver recolzat l'operació policial “per recordar a la gent que la pirateria ataca els drets bàsics dels autors i els creadors”.

D'aquesta protecció dels drets d'autor, se'n diu Copyright. Aquesta idea, però, no és més que una farsa, inventada per les grans editorials, amb l'únic objectiu de fer diners, i no precisament pensant en els autors. El col·lectiu WuMing, partidaris i defensors del Copyleft (terme oposat al Copyright), és un exemple molt clar de com n'és de mentida tot això de la propietat intel·lectual.

Aquest col·lectiu, des de fa anys, escriu llibres que lliurament et pots baixar d'Internet, fotocopiar-los, distribuir-los... Tot plegat sense perdre-hi diners. Això passa perquè estan sota llicència Copyleft, que permet la distribució de l'obra. Els drets d'autor estan protegits igualment, ja que és el mateix col·lectiu el que en permet la difusió i reproducció gratuïta, però en canvi, si una editorial volgués editar el llibre per vendre'l, hauria de demanar permís al col·lectiu, i aquest en demanaria una comissió, d'aquesta manera, ja comencen a fer diners.

Ara bé, si algú pot triar entre baixar-se un llibre d'Internet o comprar-lo, no es decidirà per l'opció més barata? Així doncs, segur que no hi perden diners? El col·lectiu respon aquesta mateixa pregunta de la següent manera:
La resposta és: senzillament no. Cada vegada més experiències editorials demostren que la lògica “copia pirata = copia no venuda” no té cap sentit. Si no fos així, no s'entendria el fet que la nostra novel·la Q, que es pot baixar gratuïtament des de fa tres anys, hagi arribat a la dotzena edició i hagi superat les dues-centes mil copies venudes.

De fet, si pensem una mica, no és tant estrany això. Suposem que per curiositat un dia em baixo aquesta novel·la i que m'agrada molt. Potser en faré una fotocopia per a un amic, aviam si a ell també li agrada tant, però si un dia és l'aniversari d'una bona amiga i decideixo regalar-li un llibre, no li regalaré un plec de fulls trets de l'impresora, serà més maco si li regalo un llibre de debò, i, total, què són nou euros que et pot costar una edició barata comparat amb una amiga? D'aquesta manera ja tenim una venta. Ara resulta que a l'amiga li encanta el llibre i se'n baixa un altre de WuMing. Li agrada molt, però mentre el llegeix decideix comprar-lo per poder llegir més còmodament. Ja tenim una altra venda.

Podria allargar la història fins les dues-centes mil copies venudes del llibre Q, però no fa falta. D'això en podem concloure que una copia gratuïta no fa baixar les vendes, sinó que popularitza l'obra i això la fa més famosa i atractiva de cara a possibles compradors.

Fins aquí la vessant pràctica del tema, però el més important és l'idea en si de propietat intel·lectual. Qualsevol idea que puguem tenir, no és purament produïda per nosaltres, sinó tot el contrari, les nostres idees, projectes, creacions, expressions no són res més que diverses idees, projectes, creacions, expressions d'altres autors barrejades dins nostre.

Si agafo uns quants escuradents, una mica de plastelina i ho transformo en una estructura en forma de castell, no puc dir que l'idea de l'obra en si és meva, ja que si jo no conegués els escuradents ni la plastelina ni hagués sentit a parlar mai d'un castell, seria incapaç de fer l'obra d'art. Tindria el dret legítim, si volgués, de vendre l'obra d'art o treure'n algun tipus de profit, però no podria afirmar que la propietat intel·lectual de l'idea en si del castell d'escuradents és meva ni per tant prohibir de reproduir-lo, o detenir un jove de setze anys, oi que seria ridícul?

5 d’agost del 2007

Realment la dona parla més que l'home?

A mig curs, la professora de català, ens va passar una entrevista a la neuropsiquiatra nord-americana Louann Brinzendine.
La frase de reclam de l'entrevista era “La dona fa servir 20.000 paraules al dia, l'home 7.000”.
Ella defensa al llibre El cerebro femenino que les persones estem enormament determinades biologicament, en tots els camps de la nostra vida. De fet, quan li pregunten “Les hormones ens determinen?” respon “Conformen els nostres valors i desitjos. Guien les nostres conductes alimentàries, socials, sexuals i, en definitiva, la nostra manera de ser”
No fa gaire gràcia aquest determinisme biològic, i menys encara barrejat amb el sexisme, això de que si les dones i els homes tenim els rols que tenim és per una qüestió biològica i no social.
Doncs bé, efectivament, el plantejament d'aquesta psiquiatra és fals.
Un grup d'investigadors de la universitat de Texas a Austin, han publicat un estudi titulat Are Women Really More Talkative Than Men? que desmenteix aquesta llegenda urbana.
Entre el 1998 i el 2004, van col·locar dispositius electrònics a l'orella a prop de 400 estudiants d'Estats Units i de Mèxic. Aquests dispositius recollien l'estona que la persona parlava al dia.
El dispositiu s'activava durant trenta segons cada dotze minuts i mig, de manera que la persona que el protava no podia saber quan se l'hi estava fent la prova.
El resultat d'aquesta prova va ser que tant homes com dones, pronunciem de mitjana i aproximadament unes 16.000 paraules al dia.
Així doncs, es desmenteix el tòpic de que les dones són unes cotorres i els homes uns reservats que no saben expressar-se.